El que va succeir era inevitable

Titllar d’inevitable el que va succeir era potser el més encertat; ara bé, què era una cosa i què era l’altra? Què era el que presumiblement havia de passar i què no ho era? Hi ha coses que són molt fàcils de dir, comentar o bé lamentar una vegada han succeït. Si el resultat ha estat afirmatiu o tan sols favorable, el comentari és fàcil. Escrit o bé parlat amb l’afegitó “jo ja ho havia dit”, o bé “es veia venir”, o bé “era claríssim”, o el més triomfalista de “jo ho repetí, que era inevitable”, fatxendejant, tal com ho qualifiquen alguns periodistes veterans. Llegint atentament les declaracions de les figures polítiques, de les que creuen que ho seran i dels comentaristes experimentats veterans –n’hi ha alguns, tot i que me’n guardaré prou, de fer una selecció; qui soc jo? i ara!— que sense exposar-se massa han anat seguint els esdeveniments des de la ratlla, fet professional del qual no tothom pot envanir-se. Mesurar l’atreviment, la prudència, el coneixement de les persones i l’escenari de manera encertada resta sols a l’abast de molt poques persones d’aquesta professió tan difícil, tan envejada –els que triomfen, és clar– i de la qual l’única mesura per valorar-la és l’opinió dels lectors. I dic dels lectors perquè la dels polítics o prepolítics és tendenciosa gairebé sempre. L’expressió tan i tan coneguda de tirar l’aigua al seu molí, és la més corrent i la més practicada. Si la practica el propi interessat, hom ho troba natural. “A casa no t’hi portaran res!”, diu encertadament la dita. I res hi porten. Amb tot, s’han de facilitar les coses perquè les empentetes de l’opinió l’empenyin a un. Ara seré jo el que, d’alguna manera contrariant el que escric, em posaré en remull. El nou president Quim Torra, del qual hom ha de dir que sembla un polític veterà, treballat i adobat com la pell d’un sofà de bisó, actua sorprenentment amb veterania política i escarmentat i desconfiat. No ho diria ningú, que tan sols fa quatre dies que va ser nomenat i pocs menys que nomenà govern. És un home, el president, que fa la impressió que acaba la legislatura en lloc de començar-la. Jo diria, veient-lo debatre, que, tot i tenir el cap ple d’assumptes, des de fastigosos i perjudicials per a Catalunya fins a d’altres arrabassats amb la llei de l’embut, i un calaix de reivindicacions per retornar l’estatus de Catalunya almenys on érem, abans dels problemes i de les insaculacions; és un home, repeteixo, que donarà molt de joc al govern de la Generalitat i fins on sigui possible i un xic més, en la vella reivindicació de república i independència. Hom, quan ho escriu per publicar-ho, sent una caloreta a les galtes. No he parlat en absolut de les senyores que han accedit al govern, de les quals hi ha molt a dir i no pas dolent. Tot i que és encara prematur, hom diria que el president les devia conèixer prou bé. M’estranyaria que hagués estat un cop de sort. Queda per a la setmana vinent.