Opinió

FRANCESC CABANA

Quadern d’economia

Tornem a la guerra freda?

Ni guerra calenta, ni guerra freda. La col·laboració és indispensable

Acabada la Segona Guerra Mundial (1945) comencen uns anys que van ser batejats com a guerra freda. Són aquells en què dues grans potències –la Unió Soviètica i els Estats Units– s’enfronten en una guerra amagada, protagonitzada per espies, operacions d’intimidació, baralles sense que la sang arribi al riu, agents dobles, etc. Els seus protagonistes de ficció més coneguts són James Bond i George Smiley, l’heroi del novel·lista Le Carré. Al món es creen dos grans blocs. Un que s’autodenomina comunista i aplica la doctrina marxista leninista i un segon que aplica la democràcia, més o menys ben entesa, en el marc d’un sistema econòmic capitalista. La Xina, marxista de cor, tendeix a donar suport a la Unió Soviètica, però obre relacions diplomàtiques amb els Estats Units.

L’economia segueix més o menys aquest enfrontament, segons els interessos dels tercers països. La guerra freda s’acabà amb l’ensorrada de la Unió Soviètica i del seu sistema d’economia planificada.

Ara tenim una Rússia amb una democràcia ben poc convincent i un Putin que fa pensar en els vells tsars. S’ha apropat a la Xina, amb un èxit relatiu, i té la zona d’influència en una bona part dels mateixos països que formaven part del vell Komintern de la Unió Soviètica. Enfront, uns Estats Units –els inventors de la democràcia moderna– que han elegit democràticament el pitjor dels candidats, que pren decisions de gran importància amb piulades sense consultar ni Déu ni el diable. Donald Trump ha iniciat una guerra comercial, amb aranzels a l’exportació i la importació de mercaderies, que desconcerta els seus aliats, als quals qualificàvem com a civilització occidental i ara no sé ben bé com anomenar. El que queda clar és que la Unió Europea, ampliada fins a 28 estats, no passa pels seus millors moments.

Tenir un Trump a Washington i una Unió Europea amb Brexit i governs d’extrema dreta a l’est europeu no ens ajuda gens. La solució seria potser prioritzar els problemes econòmics sobre els polítics. I és que el lliure comerç té més raons polítiques que econòmiques.

La guerra freda és això: el distanciament dels líders polítics incideix directament en les relacions econòmiques. Quan es volen imposar sancions a un estat, s’apliquen en forma de reducció de les relacions comercials. En una guerra freda global, els dos blocs no s’intercanvien ni les mercaderies ni els coneixements, i prescindeixen de l’altra meitat del món.

M’agrada James Bond a les pel·lícules i Georges Smiley als llibres, però el món retrocediria molts anys si s’imposessin les mesures del president dels Estats Units. Ell diu America, first. Jo diria The World first. La virtut de la solidaritat, essencial per al desenvolupament econòmic, és incompatible amb un clima de guerra freda, que vol dir desconfiança.

Si alguna vegada he desitjat un impeachment –el sistema que s’utilitzà per fer fora Nixon– és ara. No és ficar-se en territori d’un altre, perquè la política econòmica de Trump ens pot afectar a tots. És clar que només els ciutadans del Estats Units poden aturar-lo.

Ni guerra calenta, ni guerra freda. Pleguem James Bond i George Smiley en un armari. La col·laboració és indispensable i només es pot aconseguir amb solidaritat i fronteres obertes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.