Qui ho paga això?

“No oblidem mai aquesta veritat fonamental:l’Estat no té més diners que els diners que guanyen les persones. Si l’Estat vol gastar més diners, només pot fer-ho endeutant-se els teus estalvis o apujant impostos, o les dues coses alhora. No és correcte pensar que algú ho pagarà. Aquest algú ets tu. No hi ha diner públic. Només hi ha el diners dels contribuents.” Margaret Thatcher.

El 1954 Josep Pla va fer un viatge a Nova York per fer uns reportatges per a Destino. Quan va veure aquells edificis tan alts i il·luminats i els carrers plens de reclams de neó amb una exuberància de despesa d’electricitat, es va girar cap al seu guia i li va preguntar: “I tot això qui ho paga?”

Aquesta pregunta, que mostra molta saviesa de la pagesia tradicional, té una profunditat important i que durant molts anys ha estat cabdal per al progrés. Preguntar-se qui ho paga, o qui ho pagarà, abans de fer una despesa, suposa una concepció del valor dels diners i del seu cost molt important.

Probablement la generació actual té un concepte del valor i del cost de moltes coses molt baix; la majoria pensa com la vicepresidenta Carmen Calvo quan deia que “ el diner públic no és de ningú”, i no com la primera ministra Margaret Thatcher quan advertia, amb les paraules que encapçalen l’article, que al final aquest algú que ho pagarà ets tu i som tots.

Aquesta reflexió em ve a tomb per les declaracions que va fer el ministre de Foment espanyol, José Luís Ábalos anunciant-nos que eliminaran els peatges a mesura que vagin vencent les concessions. Reconec que és una mesura electoralista, que fins d’aquí a finals d’any quan venci la concessió de l’autopista Alacant-Tarragona, no hi haurà el primer impacte. Però a Espanya hi ha 3.300 quilòmetres d’autopistes de peatge entre l’Estat i les comunitats autònomes.

El ministre Ábalos calcula que el cost de manteniment de què haurà de fer-se càrrec l’Estat, després de ser alliberades les autopistes, serà d’uns 68.000 euros per quilòmetre a l’any, si es volen mantenir en l’estat d’ara. Això vol dir que cada any s’hi hauran de destinar 225 milions d’euros anuals dels pressupostos públics, i que d’algun lloc s’hauran de treure.

Julián Nuñez, president de Seopan, que és el president de la patronal de les constructores i concessionàries, afina més els números i hi afegeix el cost del manteniment i el retorn fiscal que aporten les concessionàries, i calcula uns 1.000 milions d’euros anuals.

Vistos els números, penso que una vegada més els socialistes ens hauran fet allò de “peatges, d’entrada no” i al final es trauran la justificació de la recomanació de la UE que va en la tendència de fer pagar els que consumeixen i els que contaminen. No és just que tots els contribuents hagin de pagar les autopistes si la gran majoria no les utilitzen. Hom calcula que són uns 50.000 els usuaris que se’n beneficiarien.

Però el debat és més ampli i seguint la recomanació de la UE de fer pagar a l’usuari, el Govern català fa temps que té una projecte per cobrar una vinyeta, un impost per automòbil, que substituiria els peatges i també serviria per al manteniment de tota la xarxa viària. Hem de recordar que l’eix transversal es va fer amb peatge a l’ombra, que vol dir que cada vehicle que hi passa paga, però qui ho paga és el Govern amb diners que podria destinar a altres necessitats. De fet l’eix transversal, la C-25, és una via molt utilitzada pels camions de llarg recorregut. ja que pràcticament poden venir de Madrid sense pagar peatges, però el cost del seu viatge l’assumim tots els catalans.

Un altre efecte indesitjat amb l’oferta del PSOE, és que encara retardaríem més la utilització del transport ferroviari, perquè les empreses de distribució tindran pocs estímuls d’estalvi econòmic. Un problema que arrosseguem de fa molts anys i que ens té un cost de contaminació ambiental molt important.

I amb la vinyeta posaríem fi als greuges entre les comunitats que ho tenen gratis total i les que fa molts anys que paguem peatges. De moment, el govern del PP no hi estava d’acord tot i que és una fórmula en ús pràcticament a tot Europa. Ara hem d’esperar que quan el PSOE entri en el món real es pregunti abans: i això qui ho paga?