Carta als meus fills

Estimadíssims fill i filla, ara que ja heu fet cinc i vuit anys, us confesso que tinc por. M’esgarrifa pensar que potser ja vaig tard en la vostra educació sexual i que algun dia pugueu arribar a qüestionar-vos si el no té matisos. Tinc por de no aixecar els fonaments que, quan ja no sigueu tan menuts, us facin tenir ben clar que no és no fins i tot amb les calces als turmells. De fracassar en l’intent que poseu el vostre granet de sorra per ajudar a erradicar la violència masclista. De no haver batallat prou perquè els vostres mestres incloguin l’educació afectiva i sexual en el currículum escolar. Que si algun dia sentiu, llegiu o sabeu d’una violació, individual o en grup, tant se me’n fot, no se us irriti l’ànima perquè hàgiu naturalitzat que aquestes coses passen. De no explicar-vos amb prou contundència que hi ha sexe sense amor però no pot existir el sexe sense respecte. Tinc por, ara que encara sou petits per interpretar com funciona aquest maleït món, de no dotar-vos d’eines per fugir del masclisme que en ple segle XXI condemna la dona “atrevida” enfront de l’home “triomfador”. De no ajudar-vos a comprendre que no sou propietat de ningú i encara menys de qui us estima poc i malament. De no començar ja a fer camí perquè sigueu sempre amos de les vostres decisions, també les que afectaran la vostra vida sexual, més enllà dels prototips que mira d’imposar una societat patriarcal. M’horroritza pensar que no he batallat prou perquè no us hàgiu d’enfrontar a bandades de salvatges ni a aquells que els justifiquen. O que algun dia, per no haver fet bé la meva feina, us pugueu preguntar si una víctima d’una agressió sexual portava aquell dia la roba adequada. M’inquieta no saber diferenciar la informació de l’educació. O no traslladar-vos amb rigor que no sou éssers superiors a ningú, però tampoc inferiors. També us vull explicar que la paraula pot ser gairebé tan feridora com l’agressió física. Tinc por que hàgiu d’anar per la vida tenint por.