Superar el càrtel

“La monarquia no és el problema sinó tot el contrari [...]. La resta són invents dels polítics, el problema.” Això és el que afirmava Jaime Miquel el 2015 al llibre La perestroika de Felipe VI (RBA). No estic gaire segur que a Catalunya els conflictes arrenquin amb els partits polítics. Després del 3-O, els més de dos milions de sobiranistes no perdonen a Felip VI que justifiqués la brutal repressió de l’1-O. La monarquia ha esdevingut una nosa a Catalunya. I els partits, també.

La incomoditat de la ciutadania amb els partits té arrels profundes. S’ha anat covant amb el temps. Els partits polítics van néixer a redós de l’inici del parlamentarisme durant els segles XVIII i XIX per donar coherència i coordinar l’activitat legislativa segons les diverses visions de la societat. Però és que, a més, a mesura que el sufragi s’anava ampliant, els partits s’encarregaren de mobilitzar l’electorat. No tothom en veia les virtuts. Per exemple, en el discurs de comiat com a president dels EUA, i estem parlant del 1796, George Washington ja alertava que l’esperit “partidista treballa constantment per desorientar el poble i debilitar l’administració pública. Agita la comunitat amb recels infundats i falses alarmes; exalta les animositats d’uns contra els altres; fomenta a vegades les revoltes i les insurreccions”.

Han passat més de dos segles des que Washington va fer aquest sever diagnòstic de com es comportaven els partits polítics a Nord-amèrica i estic segur que la majoria de vostès el subscriuria per descriure com actuen ara els partits polítics d’aquí. Per a la majoria de la gent, els partits no saben donar resposta als seus neguits, entortolligats per una lògica que no respon als interessos col·lectius. A la funció original de constituir-se en intermediaris entre els interessos dels individus i l’administració.

Els partits estan en crisi a molts llocs del món. Catalunya no n’és cap excepció. N’hi ha hagut que han desaparegut corcats per la corrupció. I n’hi ha que, un cop despullats ideològicament, no són alternativa perquè no tenen cap estratègia. Els partits estan en crisi perquè la societat és cada cop més culta i busca formes de participació més autèntiques. No tothom vol pertànyer al “càrtel”, per dir-ho a la manera de Richard Katz i Peter Mair, que són avui els partits que subsisteixen gràcies a les ajudes públiques i a les recompenses dineràries pel nombre de vots que obtenen. La corrupció s’ha escolat per aquí. Els partits dominants han fet i desfet sense cap mena de control. La Sindicatura de Comptes és una institució tan inútil com opaca. Un cementiri d’elefants que no ha controlat res.

Els partits càrtel s’estan morint. I diria que és una sort. A poc a poc van apareixent noves formes de representació, que ens podria fer pensar que s’està obrint pas un nou tipus d’organització més horitzontal. Més oberta, al capdavall. Esdevenir secretari general o coordinador d’un partit no dona autoritat. Santiago Carrillo va expulsar Jorge Semprún i Fernando Claudín perquè la seva autoritat era indiscutible. Jordi Pujol no es va mocar mai amb mitja màniga. Pasqual Maragall, en canvi, va morir a mans del seu partit. Avui això seria difícil repetir-ho. Tots els lideratges esdevenen poca cosa quan es mostren autoritaris. Durant aquesta enèrgica dècada d’alliberament nacional, els partits catalans han demostrat ser menys eficients i molt més sectaris que les organitzacions cíviques. Per això ara, quan sembla que la societat civil s’ha replegat per agafar aire, s’ha fet més evident que mai que si es vol avançar caldrà superar el sistema de partits del règim del 78. La misèria partidista.

Les agrupacions polítiques són necessàries. Però arreu van prenent forma de moviments amplis, amb estructures mínimes, que són substituïdes per l’ús eficient de les xarxes socials i per l’adhesió individual al projecte. L’ANC és una d’aquestes formes d’autoorganització. I els CDR, també. I així és com hauria de ser un moviment republicà i sobiranista que volgués guanyar de veritat la república i la independència. La política ha de deixar de ser vertical per expandir-se arreu en cercles concèntrics. Democràtics i pluralistes.

Perduda la batalla del 27-O per culpa dels partits, cal retornar a l’esperit de l’1-O, quan la unitat ciutadana dels dies previs al referèndum va aconseguir vèncer l’Estat. La gent que s’associa ja no accepta les jerarquies clàssiques, més enllà de les morals. A les eleccions que vindran estic segur que triomfaran aquesta mena d’ofertes.