Cinc mentides

Catalunya ha d’eixamplar la base social per arribar al 50% de suport a la independència. Mentida. I ho és perquè ja s’ha arribat a bastament a aquest percentatge. De fet, si es té en compte el darrer cicle electoral –eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 i 2017 i les últimes europees de 2014– les forces estrictament sobiranistes han obtingut un suport que abasta fins al 48%. És clar que aquest percentatge prescindeix d’una constant que recullen de manera reiterada les enquestes: hi ha una bossa de votants favorables a la secessió en tots els partits polítics (en particular en el món dels comuns) que en unes legislatives no voten sobiranista. Aquest electorat tan sols donaria el seu vot a la independència en un referèndum d’autodeterminació. Per tant, és una fal·làcia –i una dilació– pretendre arribar a un percentatge ja existent i que no es pot comptabilitzar just per la negativa d’acordar una votació en aquest sentit –cal recordar que a Escòcia va bastar un 44,2% del sufragi en les legislatives al Parlament escocès l’any 2011 per posar les bases de l’acord d’Edimburg? Qualsevol relat que prengui aquesta direcció es fonamenta en la mentida pel fet d’obviar l’empirisme de les dades.

La unitat és la garantia de la igualtat entre espanyols. Mentida. Els drets constitucionals no reposen en la unitat territorial, ans en el text que precisament els garanteix. L’escissió d’una part del territori no implica la derogació d’aquestes garanties. De fet, l’anomenada “llei de transitorietat” volia posar ordre en la qüestió pel que fa al Principat. Tanmateix, insistir en aquesta ideologia unitarista és insultant i demostra la baixa qualitat d’un diàleg impossible en aquests termes. El conflicte de Catalunya trobarà la seva solució en el diàleg. Mentida. Catalunya ha de dialogar, cal no dubtar-ne. El diàleg està en el fonament del concert de les nacions i n’és la conversa el seu esperit civilitzat. Però diàleg significa que les parts –dues com a mínim– han d’obrir-se a dialogar de tot. No hi ha condicions. Però Espanya, com a Estat, té una naturalesa imperial que no contempla –mai ho ha fet– els termes d’una possible secessió. Mai els catalans obtindran cap concessió en aquest sentit. Mai. Qui digui el contrari es menteix a ell mateix i menteix al conjunt de catalans. L’Estat mai acceptarà una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya –no debades, fins a disset vegades vam sol·licitar en l’anterior cicle (2012-2017) poder celebrar un referèndum acordat. I just això desembocà en el referèndum de l’1 d’octubre. Doncs bé, aquell cicle s’ha acabat i el que no poden pas fer els sobiranistes catalans és tornar a utilitzar un argument que no se sosté casuísticament. Perquè els fets parlen per si mateixos. Perquè no hi ha ningú a l’altra banda –ni contrapart a Catalunya–. Els polítics sobiranistes han de reconèixer la veritat i deixar de mirar enrere. Perquè només la veritat ens farà lliures.