Premi a la fidelitat

Vaig llegir a El Punt Avui del 26 de juny que Albert Bramon serà el nou subdelegat del govern espanyol a Girona. Felicitats. El primer que ens hem de preguntar és quina funció té el càrrec de subdelegat. No és la Generalitat la representant ordinària de l’Estat a Catalunya? No tenim a Girona els delegats de les diferents conselleries? Què hi fa, doncs, un delegat del govern espanyol a Girona? És com els governadors civils dels temps del franquisme? Fa de vigilant, espia i informador? No ho sé. Però sembla que l’única funció que és pròpia és la de comandament de la Policía Nacional i Guàrdia Civil a Girona. Quina funció més galdosa! Però, què hi fan la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Girona? No tenim la nostra pròpia policia?

No serà aquesta una de les cues –per cert inadmissible– que va deixar escapar, voluntàriament, és clar, la fantàstica Transició?

De totes maneres, de cara a les comarques gironines, pràcticament no es notarà el canvi de delegat. La seva presència i funció seran pràcticament invisibles per a la majoria de la població. Però el càrrec existeix. I el senyor Albert Bramon en serà el titular.

El nou subdelegat és un militant socialista de temps immemorial. Cap als anys setanta, ell ja militava en el partit. Durant 16 anys va ser regidor de l’Ajuntament d’Olot. Alguns en el govern i d’altres en l’oposició. També, durant un temps va ser diputat provincial. La seva militància socialista ha estat sempre sense fissures. Sempre en la línia oficial del partit. Sense moure’s ni un mil·límetre per l’orientació marcada per l’executiva del partit.

Quan cap als anys setanta el PSOE celebrava el seu últim congrés a l’exili deia: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol parteix del ple reconeixement del dret a l’autodeterminació de les mateixes.” L’abril de 1977, en el pacte entre el PSC i la federació catalana del PSOE, es parlava del “dret de l’autodeterminació de les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”. Molt i molt més tard, el 2012, el PSC-PSOE es compromet a promoure les reformes necessàries perquè Catalunya pugui decidir el seu futur en un referèndum pactat. Però els socialistes catalans han oblidat no només els orígens, sinó fins i tot allò més recent, ja molt més diluït, com és el dret a decidir. Però això no és tot. El PSC-PSOE ha donat suport a l’aplicació del 155 acceptant el cessament del govern català i la dissolució del Parlament. Ha donat suport, sense dir-ho explícitament, a la brutal repressió de les forces de seguretat espanyoles. No ha aixecat la veu contra l’empresonament dels líders socials i polítics, ha callat veient l’exili de part del govern. S’ha manifestat al costat de Ciutadans, el PP i Societat Civil Catalana. I, ara, últimament, calla i accepta que els líders socials i polítics siguin acusats de rebel·lió pel Tribunal Suprem... I podríem continuar.

El senyor Bramon també calla i accepta. Callava i acceptava quan el PSC defensava l’autodeterminació i el dret a decidir. I calla ara que el partit socialista està al costat dels opressors. Tanta fidelitat, és clar, es mereix un premi.