Una cita amb Berga

Els articulistes normals sovint enriqueixen els escrits amb una cita. Miquel Berga opera al revés: enriqueix una cita amb un article. Ho comproven vostès cada diumenge en aquest diari. Citar és una manera de reforçar un argument i també de fer-se el savi. Ara no ho sé perquè fa temps que no el llegeixo, però no es podia ser articulista d’El País sense passar abans la prova de la cita. Qui no la superava quedava descartat de col·laborar-hi. Eren cites complicades d’autors recòndits que primer dubtaves si tenien una existència real i després de si havies entès el que havien dit i si s’adaptava a l’argument de l’article. Existeixen llibres de cites. Tu vols parlar per exemple de l’amor. Hi busques amor i hi surten tots els autors que d’aquesta matèria n’han dit una ocurrència. Si vols parlar d’odi, funciona igualment. Té la pega que el lector nota que la cita prové d’un manual perquè hi queda com encarcarada i sense vida i perquè no pot ser que l’articulista, que el coneixes i saps de quin peu calça, hagi pogut llegir tants autors com maneja. Miquel Berga els ha llegit perquè apareixen en els seus escrits amb la més gran frescor i espontaneïtat. Cita Chesterton, Oscar Wilde, Churchill, Dickens, Shaw, Orwell... Semblaria que aquests autors ja han estat espremuts com una llimona i no se’n pogués dir res. Berga en treu frases inoïdes. Jo de Churchill sé allò de “sang, suor i llàgrimes” o que s’hauria pres amb molt de gust el cafè enverinat que una adversària política amenaçava de servir-li. Churchill és l’autor de l’elogi més devastador que s’hagi fet a algú: “vostè té totes les virtuts que em desagraden i cap dels vicis que admiro”. Una aportació de Berga.

Berga va entrar en contacte amb la cultura anglosaxona en un viatge juvenil a Londres. Agraïm que no hagués anat a París, ciutat que llavors també era moda. Quin Berga n’hauria sortit? Ja els ho avanço: molt menys irònic. I no diguem res de si hagués anat a Alemanya. Es pot treure una cita jocosa de Montaigne? I de Goethe? Esperin-se: i de Kierkegaard, si Berga hagués recalat a Dinamarca? Els articles de Berga fan riure o somriure per la seva opció cultural. Això ens porta a Ferrater Móra, que deia que la ironia és un dels trets identitaris dels catalans. Berga ens n’importa de l’illa del Brexit i se’ns adapta com un guant. Si Felip VI cultivés la ironia o la tolerés com fa la seva parenta britànica, els catalans seríem monàrquics i enfocaríem el procés com els escocesos.

Berga ha reunit els articles en el llibre Un aire anglès. Em quedo amb aquell on diu que si els veïns d’escala, de país o de món ens desagraden, sempre podem buscar la companyia de Virgili, un jovenet prometedor segons Borges. O de Shaw o d’Orwell servits per Berga, estimat veí de columna.