El pes

No sé si m’hi he acabat de fixar prou, però em fa l’efecte que en aquest últim any en Xavier Domènech ha anat guanyant pes mentre les seves expectatives electorals baixaven o es mantenien. Potser acabi remuntant. No ho sé. Hi ha enquestes electorals, és veritat, però totes les que ens arriben han passat prèviament per la cuina del mitjà que les paga. I avui no sembla que toqui inflar-les o rebaixar-les pel cantó de Catalunya en Comú. Però també és veritat que a en Domènech poden ajudar-lo els canvis que hi ha hagut darrerament allà a Espanya i l’actitud d’en Pablo Iglesias, que, com saben, la setmana passada va tenir el detall de sortir de la ciutat aquella on volen que es cogui tot, venir a Catalunya i ser el primer líder espanyol a entrevistar-se amb el president Torra. Com que és prim i alt, l’Iglésias té el costum de portar la camisa ben endreçada a dins dels pantalons. El resultat és que tothom pot veure que el seu estómac té el mateix gruix que una moneda d’un euro. No hi ha ni un gram més d’Iglésias enlloc. A en Domènech, en canvi, li passa el mateix que a mi i, com jo, porta sempre les camises o les samarretes per sobre. Si ens les endrecéssim, la gent veuria que no hi ha moneda al món que tingui el gruix dels nostres estómacs. Sí, tant ell com jo enganyem en el pes. Potser no tant, però, com els polítics independentistes, que n’hi ha que diuen que van enganyar, i enganyar-se, quan van plantejar el tot o res dels primers dies del darrer octubre. Vam votar i vam guanyar. Ho hem fet. Però també és un fet que vam passar de l’èpica de posar Espanya contra la paret a l’empresonament, l’exili i aquest “ens em sortirem” d’ara. No vam saber calcular prou bé el pes que tenen Catalunya i Espanya? Potser és el que ara ens diria en Domènech. Tant parlar de les balances fiscals i no vam tenir prou present que hi ha també altres balances que compten.