Genealogia de la fòbia

Que el PP i C’s disposen de llargues xarxes per pescar els vots de l’extrema dreta fent-los surar de les anfractuositats marines més recòndites és obvi. Que, pel que fa a la realitat nacional de Catalunya, comparteixen els mateixos prejudicis, també. I, tanmateix, no són germans univitel·lins. La catalanofòbia del PP és la pròpia de la dreta reaccionària, de l’Espanya adolorida i queixosa, la que clama des de l’ampla Castella per les imperials glòries perdudes. Gent antiquíssima. Els veig intemporals. I, per això, molts dirigents d’ara són pura manifestació clònica dels de la CEDA de la República o, abans, dels de les velles oligarquies espanyoles del XIX, del temps de la democràcia censatària. Per tant, res de nou sota el sol. És el seu un anticatalanisme congènit, estructural i menys o menys virulent en funció dels avatars i conjuntures de la història.

Ciudadanos cobreix una altra realitat: la seva fòbia, la seva repugnància vers tot el que faci olor a català es recolza en vivències, en fenòmens existencials que ultrapassen aquella rutina heretada, ancestral i atàvica del PP. A C’s hi ha un plus sentimental anticatalà absent en el PP. Ciudadanos s’alimenta sobretot de l’alta burgesia de la “Diagonal para arriba” i, molt abundantment, de capes perifèriques i marginals metropolitanes. El factor sentimental és la marca més significativa de C’s, l’autèntic element diferenciador del PP, perquè el ressentiment n’és el seu motor més poderós. Pel que fa a la franja de “dalt”, ja els seus fundadors responen a una definida tipologia de pretesos intel·lectuals, que, sobredimensionant les seves capacitats, varen considerar-se creditors al reconeixement més entusiasta de la societat catalana. Però, en ubicar-los aquesta en el grau ni més alt ni més baix que els pertocava, però sempre lluny de l’Olimp, la seva frustració va cristal·litzar en l’esmentat ressentiment vers la societat més pròxima, o sigui, la catalana.

Pel que fa al sector perifèric l’esmentat factor sentimental hi és també present amb una explicació encara més simple i ja ben coneguda des del lerrouxisme: les tremendes injustícies que pateixen s’han de focalitzar en un culpable i, en lloc d’identificar-lo amb els autèntics forjadors de tanta ignomínia, es concreten, per desplaçament, en aquells que, a més a més, parlen diferent, en els estranys a la seva identitat i que massa sovint són, també a més a més, els seus principals. En fi, més evident quedaria repassant Marx, Hannah Arendt, o acudint a la imprescindible Massa i poder de Canetti. Però, és clar, s’esdevé impossible en el marc d’aquest article.