Opinió

Tribuna

Murs inútils

“El que no és lògic és fomentar el rebuig a tantes persones que, ara per ara, necessitem si volem que les societats funcionin degudament

El nombre de refugiats i immigrants que arriben a Europa i als Estats Units està minvant molt considerablement. Els presidents George W. Bush i Barack Obama van deportar més estrangers anualment que els que ha fet fora del país Donald Trump en l’any i mig que governa. En ser elegit president, el nombre d’immigrants s’havia reduït en un 75 per cent. Les xifres europees són també molt menys nombroses que en els darrers temps. El 2017, per exemple, arribaren a Europa 171.635 immigrants i refugiats, un 53 per cent menys que l’any anterior.

Malgrat aquestes xifres del tot assumibles per una Unió Europea que compta amb més de 500 milions d’habitants, la crisi més seriosa que afecta els països occidentals té a veure amb l’emigració que no augmenta sinó que està en retrocés. La retòrica del ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, té molt a veure amb el discurs de Donald Trump, l’endogàmia de l’Hongria de Viktor Orbán, el Brexit i la presència en la majoria de parlaments europeus de partits xenòfobs i euroescèptics.

La por a l’altre és avui un dels elements centrals de la política europea i també la dels Estats Units. En el cas de la Unió Europea estem davant d’una visió autodestructiva, atès que d’aquí uns anys el creixement demogràfic serà negatiu. Europa necessita saba nova i també més gent per fer créixer l’economia i per evitar la despoblació de molts àmbits rurals que corren el perill de quedar-se erms amb pobles tan envellits que aviat no hi quedarà ningú.

La por a la mescla de cultures i civilitzacions, de creences i de costums, és la qüestió de fons que promouen partits d’extrema dreta i xenòfobs que guanyen espai polític amb discursos contra els que han vingut i contra els que poden venir. És, si més no, una visió crua, gens humanista i poc solidària que no és pròpia de societats que han pogut construir l’estat del benestar, entre altres raons, per l’ajut de milions de treballadors estrangers que s’han mogut d’aquí cap allà durant els últims setanta anys.

La crisi de Síria ha provocat uns cinc milions de desplaçats que han hagut d’abandonar el país o han buscat sopluig en altres ciutats. Un milió i mig es troben al Líban, que aguanta com pot la càrrega que suposa una cinquena part de la població nouvinguda en cinc anys. Dels tres milions i mig de refugiats a Turquia, la majoria són sirians, i són subvencionats en part per la Unió Europea.

Es poden aixecar fronteres i construir murs per evitar l’arribada d’estrangers. Però el fenomen seguirà mentre tants milers de persones fugin de la fam, la guerra i la misèria. Les polítiques dels estats ho poden fer tot sobre el paper però no poden controlar la consciència col·lectiva quan es tracta de situacions que van en contra de la dignitat humana i que es poden veure en directe des de qualsevol indret del món. Donald Trump ha hagut de recular en la seva política de separar infants dels seus pares perquè va contra el sentit comú i la compassió.

Han mort milers de nàufrags travessant la Mediterrània en cerca de nous horitzons. Però quan un vaixell d’una ONG salva uns centenars de persones que anaven a ser engolides per les aigües, l’opinió pública es revolta i es posa al costat de les víctimes fins al punt que molts ciutadans estan disposats a acollir-los personalment per salvar una o diverses vides.

Si les polítiques migratòries dels Estats xoquen amb els valors en què molta gent creu, gairebé sempre són els valors els que guanyen la partida. Els polítics que juguen amb la immigració per obtenir vots i enfortir encara més el discurs xenòfob poden guanyar a curt termini però a la llarga faran un molt mal servei al seu poble i a la civilització.

La qüestió és prou complexa per trobar solucions fàcils i senzilles. Però el que no es pot fer és demagògia per raons ètniques, ideològiques o de creences. És absurd crear crisis polítiques allà on hi ha oportunitats. És natural que les fronteres europees i les de qualsevol altre país es respectin i que hi hagi unes normes que donin garanties jurídiques als que volen entrar. També és comprensible l’establiment de quotes en raó de les capacitats per acollir degudament els nouvinguts. El que no és lògic és fomentar el rebuig a tantes persones que, ara per ara, necessitem si volem que les societats funcionin degudament. Què passaria a Catalunya, per exemple, si el milió i mig de persones nouvingudes els últims quinze anys decidissin marxar tot d’una? El més probable és que el país s’enfonsaria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.