Tres morts

El van cosir a trets. Van ser 44 en total. Però la cosa no era només liqui­dar-lo, no. El volien humi­liar. Es van acar­nis­sar amb el seu cos, sobre­tot amb les seves mans i amb la seva boca: les hi van des­tros­sar perquè no morís sense saber que mai més podria tor­nar a uti­lit­zar les armes que més detes­ta­ven, i temien, els seus exter­mi­na­dors: la gui­tarra i la veu. Les armes d’un poble con­tra el fei­xisme. Han hagut de pas­sar 45 anys perquè es comenci a fer justícia. Que tard, que trist, que injust. Un tri­bu­nal de Xile ha con­dem­nat nou mili­tars reti­rats per l’assas­si­nat del can­tau­tor Víctor Jara. Una victòria, mal­grat tot. Men­tres­tant, a Espa­nya, el silenci entorn la mort del poeta Fede­rico García Lorca és eixor­da­dor. Vuit dècades després, qua­tre en supo­sada democràcia, no s’ha dut a terme cap inves­ti­gació ofi­cial per acla­rir el seu tràgic final i per loca­lit­zar el lloc on va ser enter­rat. Cap polític (quina estafa d’esquer­res espa­nyo­les) ni cap jutge ha tin­gut la valen­tia i la volun­tat de resol­dre-ho. Tota la recerca, que és molta i molt llo­a­ble, l’han lide­rat per­sis­tents peri­o­dis­tes i his­to­ri­a­dors, que no defa­llei­xen. Recent­ment han tro­bat pro­ves fins i tot científiques que por­ten direc­ta­ment a les res­tes del poeta que sim­bo­litza tots els morts del fran­quisme. La Junta d’Anda­lu­sia sem­bla que vol actuar, per pri­mer cop. Sem­bla. Men­tre Franco con­ti­nua exul­tant en el seu mau­so­leu, la veri­tat de Lorca con­ti­nua sepul­tada. Que això no és Xile.