Insomni, mandra, calor

Com moltes altres modes o corrents, això de donar tanta importància al problema de l’insomni, diuen que també ha vingut d’Amèrica. Ara, arreu, cada dia se sent més gent queixar-se de no dormir bé, cada dia els hotels han de tenir llits més durs (o més fustes sota el matalàs), cada dia es prenen més potingues i cada dia tenim més raons per ficar-nos al llit intranquils o directament emprenyats. Ara només es veuen als museus aquells immensos, venerables llits dels besavis, aquells jaços de ploma, de llana o de pellons, aquelles estructures de baldaquí pontifical i capçaleres amb angelets que ensenyaven un pito de confiteria. Ara tothom vol superfícies dures, matalassos aplanats, horitzontalitats sense onades.

Es veu que els americans són els campions mundials de l’insomni, però a Europa els que dormen pitjor i alhora usen mes somnífers i tranquil·litzants, són els francesos. Més de la meitat dels adults han de prendre alguna mena de pastilla per tenir un bon son i, en canvi, una enquesta de Le Monde (fa pensar que deu haver preguntat els francesos que no prenen mai res per anar al catre), diu que el quaranta-vuit per cent el tenen molt dolent. Sembla un contrasentit, però ja se sap que això de les enquestes sol resultar una aixecada de camisa. Badouin de Borinat, un moralista del nostre temps segons Le Nouvel Observateur, diu que les enquestes són com una senyora complaent: sempre diu que sí, si saps preguntar bé. Si fa no fa com aquell resultat d’una que va fer Le Matin ara fa uns anys, on s’assegurava que el setanta per cent de les dones casades franceses eren infidels al seu marit. El setanta per cent…! Aleshores vaig pensar que, en la meva llarga etapa a l’hostaleria, vaig tractar precisament i només el trenta per cent restant.

Dormir bé és important, ja se sap, sobretot a l’estiu. Per això segueixo de més a prop, en temps de calor, les recomanacions i investigacions del meu admirat doctor Eduard Estivill, que, tot cantant i tocant la guitarra, deu ser l’home que més sap sobre insomni, hipersòmnia, roncaments nocturns, apnees, síndrome de cames cansades, jet lag i tot això. No sé el percentatge de gent que dorm malament a casa nostra, però m’és igual; crec molt poc (o gens) en les enquestes i, a més a més, el senyor Pla m’ensenyà a no creure tampoc gaire en els refranys. “Qui paga mana” hauria de ser “qui mana, cobra” i, amb la calor que afavoreix una mandra quasi còsmica, soc devot practicant d’aquest antirefrany que diu així: deixa per a demà el que hauries de fer avui, potser demà ja no ho hauràs de fer.