Oxigen per a Puigdemont

Divendres 13 de juliol, a les set del matí, el dia m’havia preparat una sorpresa agradable. En aquesta hora El Punt Avui, enrotllat i amb impermeable gairebé cada dia, reposa tranquil en un dels primers escalons de l’accés a casa meva, en espera de ser recollit per mi o algun altre lector matiner. A casa meva, a una hora o altra, tothom punteja. Hi ha una mena de reglament que regula els horaris de lectura fixos i així ningú trepitja el col·lega. Al migdia, a taula, alguna vegada se senten comentaris no publicables, tot i que el comentari polític, esportiu o xafarder és més sòlid a l’hora de sopar, en què els que treballen o els que han sortit de casa o, és clar, els que surten poc de casa i es banyen de televisió, s’han documentat. No hi ha res que entreni, il·lustri o documenti políticament millor els no professionals, que l’intercanvi d’opinions, la discussió educada i la varietat de parers. És maco dir el que un pensa dels assumptes que els mitjans comenten amb més o menys atreviment i gosadia. La segura llibertat de pensament i de paraula domèstiques són un bon lloc per desfogar-se i esgrimir amb coneixement i cura el llenguatge; dir, si cal, bajanades als polítics mitges tintes o bé arrugats per la por actualment. Veure alguns dels amics empresonats fa obrir els ulls. Tinc la sort de viure en un extrem de Girona, rodejat de bosc, on els crits, els mitjos i tres quarts d’insults, queden ofegats per la verdor de les alzines i dels pins. Hom a casa, entre els seus, és atrevit, valent i, fins i tot, una mica malparlat. Els professionals de la informació que comenten les notícies i il·lustren els lectors a la redacció del diari es passen la major part de les hores amb, perdó, el cul estret. És un fet motivat per la manca de llibertat de paraula, en aquest moment per la falta d’ètica i el menyspreu d’alguns administradors de justícia, per la injusta repressió que sofrim els catalans i, també, per la falta d’unanimitat d’idees dels partits pel que fa a la proclamació de la República i, és clar, de la independència. Molts dels que els representen pensen molt més en el que els tocarà del repartiment, que en allò en què podria millorar la nostra terra. Per fi un gest dels juristes alemanys ha obert una de les finestres europees tancades a les veus comunitàries i veïnals. Els tribunals Superior de Justícia, Suprem i Constitucional hauran obert els ulls i destapat les orelles, de vacances la majoria, perquè restaven segurs que fins als primers freds de tardor no hi haurien canvis. És ben clar que Puigdemont treballa en aquest sentit i potser aquesta actitud dels alemanys tindrà addictes entre els països capdavanters comunitaris, i manifestaran el seu punt de vista sobre el significat de la paraula rebel·lió i faran noves lectures del Tractat dels Drets Humans. Engrescat amb les opinions he encetat quelcom que no he fet servir durant molts mesos: he destapat la capsa de l’optimisme moderat, per si de cas. S’ha d’estar a totes.