Serà el que vulgui la gent

Passen tantes coses en tan poc temps que a vegades perdem la perspectiva. Dimarts feia vuit anys de la gran manifestació de rebuig a la decisió del Constitucional que liquidava l’Estatut d’en Maragall, aquell que ja s’havien cepillado al Congrés segons va explicar gràficament el poca-solta d’en Guerra, amb Montilla i tota una generació de polítics oblidats al capdavant. Qui ens hauria dit llavors que en vuit anys Catalunya hauria fet el camí que ha fet. I continuem caminant. Però en el darrer any, des de l’atemptat de la Rambla de Barcelona i de Cambrils, tot ha anat a una velocitat de vertigen, per la qual cosa molta gent agrairia unes setmanes de respir, per agafar forces. Però com es pot tenir un respir amb el president Puigdemont a l’exili, mig govern anterior a la presó i més d’un miler de persones investigades per la justícia espanyola? Per això la manifestació d’ahir. I per això els sopars grocs. I per això aquest Onze de Setembre, els diguin el que els diguin, tornarà a ser una agran apoteosi, això si abans no passa alguna cosa que ho precipiti tot. Perquè moltes vegades els analistes es queden amb els moviments polítics, amb les trobades entre governs, amb les decisions de Llarena i de la justícia alemanya, amb les declaracions polítiques d’alguns independentistes que semblen més autonomistes que mai, però no es fixen en la gent. Certament, la situació és complicada i cal exigir que els presos surtin al carrer i que els exiliats puguin tornar, però això d’un dia per l’altre és impossible que passi de la manera que seria raonable: després d’un diàleg, una negociació entre governs i, si calgués, un nou referèndum. Espanya no renunciarà a res i, encara que sembli tocada, és un estat amb els mecanismes d’un estat. Però, si mirem la gent, la que va defensar l’1-O al carrer, t’adones que serà qüestió de més o menys temps i de més o menys patiments, però que aquesta força és imparable. De la cintura de qui mani a Espanya dependrà com vagi tot.