Opinió

Vuits i nous

Cròniques

“Tot ha anat com una seda a Rússia durant el mundial de futbol?

Quan ara vaig ser a Rússia –bé, a Rússia: a Sant Petersburg, Moscou i un parell de poblacions menors– vaig ser objecte d’unes incomoditats als controls dels aeroports, als accessos de les ciutats o per prendre un cafè que vaig patir pel contingent de gent que al cap d’uns dies havia de reunir-se en aquell país en condició de jugadors de futbol, aficionats, directius de clubs o periodistes. Ho comentàvem amb un company de viatge: serà un desori, es multiplicaran les queixes, la gent arribarà tard als estadis, s’haurà de recórrer al llenguatge dels signes, les vedettes s’impacientaran a la duana... He consultat cada dia les pàgines d’alguns diaris que han informat sobre el mundial de futbol. Potser és que per falta de costum no m’hi sé orientar, però només hi he sabut trobar cròniques dels partits, netes i pelades. Ni un comentari sobre res que passés fora dels estadis. També he seguit la trobada futbolística per la televisió, amb resultats idèntics. Cap queixa? Tot ha funcionat bé? Les incomoditats de què parlava, els errors d’organització, van ser privatius dels meus dies d’estada a Rússia? Tothom ha dinat a l’hora i sense que els cambrers s’hagin equivocat? Els desplaçaments en taxi: han seguit la ruta més curta i la factura ha estat raonable? Admetem-ho. De vegades en quinze dies se solucionen més problemes que en anys d’insistir-hi. Mirin moltes coses de la política. Molt bé, tot ha anat a Rússia com una seda. Llavors: no hi ha tampoc res a comentar de positiu, a banda del futbol estricte? Aquella crònica d’ambient, aquell paisatge natural o humà, aquella “anècdota”, sigui’m permesa la paraula, aquell fet curiós observat lluny dels vestidors i dels camps. Com són les ciutats on s’ha celebrat la competició?

Com que soc poc de futbol vostès deuen pensar que censuro els col·legues d’aquesta especialitat esportiva. Passa igual amb el periodisme cultural, que vindria a ser “el meu”. Els diaris destaquen periodistes als festivals cinematogràfics que anualment se celebren a Venècia, a Canes o a Berlín. Només parlen de les pel·lícules i, a tot estirar, de la gent que circula per l’estora que dona accés a les sales on es projecten. Hi fa fred, a Berlín? Venècia, no té res de nou a dir-nos? Si el festival se celebrés a Molins de Rei no notaríem la diferència, i dic Molins de Rei perquè se n’hi havia fet un. O la fira del llibre de Frankfurt, o aquella de Guadalajara, a Mèxic... No ens movem dels estands.

Després em trobo els amics periodistes d’aquestes disciplines i m’arriben a detallar la comoditat del matalàs de l’hotel, la conversa amb aquell senyor, efervescent o significativa, aquell dia de pluja... No sé pas per quina mena de pudor no ho publiquen. Anava a dir que els lectors ho agrairien. Ho dic: els lectors ho agrairien.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.