Opinió

Tribuna

Fart de religions “civils”

Treballo en un institut on la religió juga un paper força rellevant. Almenys ara. I es tracta de la religió musulmana. Dic ara, perquè segons les teories de Comte i els positivistes això de practicar una religió seria cosa del passat: tot i així, els qui han passat a millor vida són Comte i els seus seguidors, mentre que les religions segueixen ben presents. I no són pas practicades per ignorants i dèbils, com Nietzsche es va imaginar que succeïa.

Un parell d’observacions prèvies: d’una banda, no és el mateix la religiositat que la pràctica d’una religió, més o menys institucionalitzada: considero persones molt espirituals força amigues i amics que, en canvi, no combreguen amb cap de les creences més conegudes. De fet, els humans som persones “vinculades” a coses que –potser de manera poc conscient– estan més enllà d’un mateix. El romanès Mircea Eliade interpretà les funcions antropològiques dels símbols i mites, i les associà a algunes realitzacions de l’home modern, aparentment dessacralitzades i secularitzades. Efectivament, també qui és “no religiós” pensa en termes de llocs i espais “sagrats”.

si considerem algunes dades aproximades de les religions més difoses (2.300 milions de cristians, 1.700 de musulmans, 1.100 d’hindús, 520 de budistes), ja ens en surt força, de gent, oi? Tot i així, sé bé que el que compta no és la sociologia sinó cada persona i cada família, vostè i jo. Una religió es viu si es vol, si s’hi creu, si qui ens l’ha transmès és fiable, si hi ha una gràcia divina. I aleshores: ¿per què aquest text?, es deu preguntar vostè. ¿Ha vist cerimònies de Jocs Olímpics, de casaments o exèquies no religioses, de lliurament dels Nobel, de reconeixement dels mèrits d’algun heroi nacional? És litúrgia! Alguns potser es manifestin ofesos per aquests ritus, paral·lels als estrictament religiosos. Jo no. Ja se n’havien adonat, de la seva eficàcia, Rousseau, Comte i força d’altres: ells preconitzaven una “religió laica”, civil, com a ciment social, que unís a tots. Tot i així, em dol la confusió i entabanament que suposa fer actes placebo, quan en allò ja no hi creus. La pau i l’ecologia, la solidaritat, el dol i l’agraïment, han de tenir formes d’expressió, però imposar-ne obligacions cerimonials a imitació de la menystinguda expressió religiosa, no ho acabo d’entendre. Cerquem símbols? D’acord!, però si són simples préstecs no em convenç: cada cosa és cada cosa. Tot i que es fa amb bona intenció, assistir a un Cant dels ocells no és el mateix –com a funeral– que una Missa pro defunctis; ni casar-te davant l’alcalde o el capità de vaixell igual que fer-ho en presència de la divinitat. Se n’és conscient?

La política i el poder sempre han estat vinculats a una certa religiositat comuna, de la qual tots en treien profit. I encara avui dia hi ha tants estats “confessionalment religiosos” arreu del planeta. A mi m’agrada més que la religió sigui viscuda des de l’espiritualitat i la fe, lluny de la “sociologia pragmàtica” i el “discurs imposat” per diferents poders –mediàtic, cultural, polític, que tan sovint ens tenalla molt més que les creences. I és que això són les “religions civils”: dogmes que se’ns han imposat acríticament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.