Quin golàs!

Com que molts de vostès potser s’han preguntat què significa això que el jutge Llarena hagi rebutjat l’extradició de Puigdemont i la resta de consellers, sàpiguen que en aquesta ocasió la resposta és molt clara. No hi ha matisos: es tracta, simplement (i amb tot el que això significa), de la rendició de Llarena. Al jutge espanyol la justícia alemanya li va esmenar la plana i li va dir que ni rebel·lió ni sedició i que, en tot cas (i encara s’ha de demostrar), malversació de fons. I saben què vol dir això? Que si Puigdemont era extradit per malversació, s’obria la finestra d’oportunitats (ara tot són finestres d’oportunitats) per investir-lo president de la Generalitat. I això Llarena, acostumat que fins ara ha pogut condicionar qui podia ser president i qui no, això no s’ho podia permetre. Ha preferit deixar Puigdemont lliure per Europa (Puigdemont i la resta d’exiliats) que no pas córrer aquest risc. Perquè, s’imaginen vostès que els presos polítics fossin jutjats per rebel·lió i que mentrestant Puigdemont fos investit? No s’ho podia permetre. Llarena ha preferit passar la vergonya internacional de retirar les euroordres que no pas deixar oberta qualsevol possibilitat que Puigdemont torni a Palau. La desfeta de Llarena (quin golàs, senyors meus!), però, va molt més enllà. És (serà) el principi del final. Perquè renunciant a perseguir Puigdemont i els consellers (i Rovira i Gabriel), Llarena fa encara més evident la contradicció amb la situació dels presos polítics. Espanya no es podrà permetre la vergonya internacional de jutjar mig govern per rebel·lió quan a Europa ja els han dit que no, que aquest delicte no ha existit. Hauran de trobar el desllorigador de com disfressar-ho. Però som al principi del final. Aquest judici no s’aguanta per enlloc i ells ho saben. Després d’aquest golàs, res serà igual. És l’1-O judicial, això. És una desfeta. Un gol per l’escaire. Un autogol, de fet, perquè és la mateixa justícia espanyola, qui se l’ha fet. És el principi del final. I és, no els passi tampoc per alt, perquè és molt rellevant, el naixement definitiu del Consell de la República, de l’espai lliure de Waterloo. Quin golàs, senyors meus!