D'Olot a Manhattan

La set­mana pas­sada, en el magnífic marc d'un hotel de la Vall d'en Bas, es pre­sen­tava als mit­jans i als amics l'últim lli­bre dedi­cat al pin­tor Xavier Car­bo­nell, olotí il·lus­tre, Gar­rotxí del 2007, però sobre­tot gran artista i, encara més sobre­tot, amic entra­nya­ble i fidel. El lli­bre s'ha edi­tat a Nova York, és escrit en anglès, i els temes pictòrics són exclu­si­va­ment del barri de Man­hat­tan, un pai­satge de geo­me­tries que deu ser el que més es cor­res­pon a la seva pin­tura. Car­bo­nell explica que anà a Nova York per pri­mera vegada el 1990 i quedà impres­si­o­nat per un cel ver­mell, per una ciu­tat d'il·lumi­na­ci­ons infi­ni­tes i per la ver­ti­ca­li­tat plom­bada dels seus edi­fi­cis.

Que en plena Vall d'en Bas es pre­senti un senyor lli­bre dedi­cat a un amic que ha pin­tat Nova York de tots cos­tats, que el lli­bre sigui edi­tat a la ciu­tat dels gra­ta­cels i ente­ra­ment escrit en anglès, em sem­bla que són raons de pes per donar-ne notícia en aquest paper. Arri­bat a casa a hores peti­tes de la nit, no vaig poder ficar-me al llit sense repas­sar-ne a fons les imat­ges, plana per plana. Els qua­dres de Xavier Car­bo­nell m'ins­pi­ren, sobre­tot, sere­nor i segu­re­tat. Em mos­tren un home amb un per­fecte domini de si mateix, amb un camí artístic abso­lu­ta­ment defi­nit i propi, tot i haver nas­cut i tre­ba­llar en el rovell de l'ou geogràfic de l'ano­me­nada Escola d'Olot (Josep Pla deia que no exis­tia: que l'escola d'Olot era el vell Vay­reda i dos o tres més, influ­en­ci­ats direc­ta­ment per Bar­bi­zon). Con­tem­plant els qua­dres de l'amic, em con­venço encara més que la bellesa és el camí que va d'allò que és sen­si­ble a allò que és espi­ri­tual, sense per­dre res del bagatge per­so­nal en aquest camí. Ben cert, Xavier Car­bo­nell ha acon­se­guit tri­om­far en el món de la pin­tura sense el mínim esca­ra­fall i, el que és més impor­tant, fent tot­hora el paper de him­self.