Kirschbaum

El 19 de juliol del 1988, ara ha fet 30 anys, Bruce Springsteen va actuar davant de 300.000 persones a Berlín Oriental, en el més gran concert de la història de la República Democràtica Alemanya. I hi ha qui, com el periodista Eric Kirschbaum, ho considera una data clau perquè va donar aquella força que dona el rock per a les marxes pacífiques que més d’un any després van permetre la caiguda del mur de Berlín. L’Stasi sabia que els ciutadans de l’Est escoltaven de manera clandestina música occidental i, davant la demanda de les joventuts comunistes, va acceptar el concert, maquillant-lo com un acte de solidaritat amb Nicaragua. Però Bruce va aclarir en el concert: “He vingut a tocar rock amb l’esperança que un dia totes les barreres puguin ser enderrocades.” I tot seguit va cantar Chimes of Freedom.

No soc tan il·lús, i no ho és Kirschbaum, per pensar que sense aquell concert no hauria caigut el mur. Ho hauria fet igualment. Però hi ha esdeveniments que serveixen per donar una empenta a la història encara que no tinguin conseqüències l’endemà. No. El mur no havia caigut el 20 de juliol del 1988. Com tampoc Catalunya va ser independent l’endemà de l’1-O. Però hi ha fets que es projecten al futur. Tampoc l’endemà d’aixecar les tendes del 15-M del 2011 hi havia “democràcia real”. Però és innegable que ha tingut efectes polítics. Politòlegs com Donatella Della Porta en dibuixen alguns: una àmplia politització de la societat, canvis profunds en el sistema i de partits i, ara ja, el condicionament de les polítiques del govern d’Espanya i del mateix PSOE.

Algú, doncs, pot negar que dos milions de persones defensant unes urnes, i encara tossudament alçats malgrat un 155, exilis i presons, no condicionen el futur? L’1 d’octubre, que vol dir la defensa de la plena sobirania, és el nou mínim comú denominador del catalanisme. I aquella primavera avançada gravada en la memòria col·lectiva marca el futur a Catalunya, però també a Espanya –i ara ja a Europa– malgrat l’actual desorientació partidista.