La Guerra, encara

Es torna a parlar massa de la Guerra. Els anys de la transició van servir perquè s’imposés la necessitat de ser raonables, de no repetir mai més els errors que van portar a la matança, d’evitar les apostes a tot o res i la dialèctica de les represàlies. Quan un conflicte acaba, sempre queden un munt de morts per venjar; però llavors la immensa majoria de la gent ja sabia que la vida és millor si els conflictes no es resolen a la manera dels anys 30. La pau abans que tota altra cosa, aquest va ser el lema implícit d’això que ara, despectivament, se’n diu el règim del 1978. Però al cap del temps, quan ja hauria d’estar en mans només d’historiadors, i quan ja havíem deixat que els morts enterressin els seus morts, es torna a parlar, massa, de la Guerra. I no és solament perquè el passat no acaba mai de passar, sinó perquè han anat tornant els polítics que no conceben el futur si no és en termes de confrontació. Quan un polític grapeja la història, és per reduir-la a un conte de bons i dolents, per ressuscitar passions d’altre temps que serveixin per tapar les incompetències i les limitacions de la política del temps actual. Val la pena recordar-los que, en democràcia, els elegim perquè portin els comptes, mantinguin l’ordre i recullin les escombraries, no per cap de les elevades quimeres per què la gent es matava llavors. La Guerra va ser també un assaig de la guerra europea imminent, però les ganes de matar-se no eren noves ni importades. Els guerracivilistes d’avui creuen que revivir-les és la millor manera de conjurar-les; doncs no.