Desinfectar el franquisme

Des dels savis grecs sabem que vivim en dua­li­tat. Som cos, i som ànima. Plató con­ce­bia el cos com una presó de l’ànima: l’ésser humà té cos, però és, en essència, una ànima, que pot tras­pas­sar el límits del cos i ser pre­e­xis­tent a ell. O poste­rior. Con­fon­dre cos i ànima com una mateixa cosa és limi­tar la natu­ra­lesa humana i no enten­dre’n la seva dimensió essen­cial. La missió de la filo­so­fia, segons Plató, era alli­be­rar l’ànima mit­jançant el conei­xe­ment.

La missió que s’ha autoim­po­sat ara el govern espa­nyol de Pedro Sánchez és treure el cos de Franco del Valle de los Caídos. Una polèmica orgànica i corpòria perquè les res­tes en des­com­po­sició d’un indi­vidu que va fer assas­si­nar i engar­jo­lar milers de per­so­nes i va diri­gir durant 40 anys l’Estat espa­nyol de manera auto­ritària donin un color pro­gres­sista al nou govern soci­a­lista per un cos­tat, men­tre per l’altre no mogui un dit per atu­rar els atacs de natu­ra­lesa fei­xista con­tra les creus gro­gues ni per atu­rar el setge de fis­cals i jut­ges con­tra polítics inde­pen­den­tis­tes, càrrecs i diri­gents d’asso­ci­a­ci­ons que no van come­tre violència. És molt llo­a­ble nete­jar l’ano­ma­lia que sig­ni­fica un cos putre­facte en un espai con­ver­tit en l’únic mau­so­leu de glo­ri­fi­cació fei­xista que es manté en l’Europa democràtica del segle XXI. Deu fer de molt mal expli­car a l’exte­rior, on, des de les por­res de l’1 d’octu­bre i en gene­ral la manera d’abor­dar l’assumpte català, alguns s’han començat a pre­gun­tar què caram ha pas­sat a Espa­nya des de la mort del dic­ta­dor fins ara, i si el fran­quisme està real­ment enter­rat o encara hi per­dura la seva ànima.

Però una cosa és el cos de Franco i una altra l’ànima del fran­quisme, que no va ser objecte de cap desin­fecció (paraula de moda entre alguns minis­tres) en el moment de fun­dar el règim del 78. Una ànima auto­ritària, de cort, fide­li­tats i jerar­quia, i que posa la nació espa­nyola, els seus mites i la seva uni­tat davant dels drets civils més ele­men­tals. L’ànima és pre­e­xis­tent al cos, com ho és el naci­o­na­lisme espa­nyol d’on va sor­gir Franco, i el sobre­viu, impreg­nant d’auto­ri­ta­risme els prin­ci­pals apa­rells de l’Estat quan es tracta de defen­sar la seva indi­vi­si­ble nació, des de la casa reial fins al jutge Lla­rena, pas­sant pel paio que creua a tota velo­ci­tat una plaça de Vic. Si volen desin­fec­tar el fran­quisme, tenen feina.