De què parlen?

Un cop els nous representants dels governs català i espanyol van decidir obrir les portes i les finestres dels despatxos i fer efectiva una pràctica que hauria de ser obligatòria en el camp de la política, com és el diàleg entre contraris, ara comencen a detallar-ne el contingut. De fet, aquest seria l’element més important de tot plegat si no fos perquè els darrers anys de silenci, simbologia i enrocament han deixat un terreny tan erm que ara una engruna de pa ens sembla mannà i el diàleg s’ha convertit en el bé més preuat. D’aquesta situació se n’ha fet creus la nova delegada del govern, Teresa Cunillera, arran de la roda de contactes que aquesta setmana l’ha portada del Palau de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona passant pel Parlament de Catalunya. La socialista no és l’única dirigent que dona mostres de la necessitat de diàleg, d’aquesta important, antiga i filosòfica eina de la política. També han parlat i l’han elogiat els presidents Torra i Sánchez, la vicepresidenta Elsa Artadi i l’alcaldessa Ada Colau, fins i tot alguns consellers s’han vist per parlar amb ministres i ara tothom està pendent de la reunió de la comissió bilateral que tindrà lloc la setmana que ve després de set anys. Deu n’hi do. I què n’ha sortit, de tot plegat? Doncs poca cosa, perquè ¿de què parlem quan parlem de diàleg? D’autodeterminació i solucions per als presos polítics i exiliats, segons uns, i de Constitució i justícia, per altres. I el diàleg, això sí, a casa de tots.