Deures d’estiu

No estem en una dic­ta­dura. Però estem en una democràcia de baixa inten­si­tat amb algu­nes estruc­tu­res clau d’ADN fran­quista. La ciu­ta­da­nia repu­bli­cana no té al davant un Estat que com a mínim com­pleix les seves lleis, sinó un que les vio­lenta per empa­rar la violència judi­cial, la poli­cial, la para­po­li­cial, l’econòmica i la mediàtica i cul­tu­ral. Sense que les for­ces repu­bli­ca­nes i democràtiques no com­par­tei­xin aquesta part de la diagnosi serà impos­si­ble com­par­tir la resta de la diagnosi. Sense una diagnosi com­par­tida no hi ha estratègies com­par­ti­des i escla­ten mil tàcti­ques inco­he­rents i molts cops con­fron­ta­des.

Curi­o­sa­ment les polítiques més apa­rent­ment con­tra­dictòries: ampliem la base o pro­cla­mem la República ara, tenen en comú una, a hores d’ara, ange­li­cal creença en el poder de les ins­ti­tu­ci­ons, siguin autonòmiques, siguin simbòliques a l’exili. Perquè ange­li­cal és espe­rar que un lleu­ger crei­xe­ment elec­to­ral de la massa repu­bli­cana dis­su­a­dirà l’Estat; o que amb la impo­sició de l’hege­mo­nia del par­tit únic, després de pur­gar traïdors i covards, s’obtindrà el con­trol de les ins­ti­tu­ci­ons muni­ci­pals i autonòmiques per un nou 27 d’octu­bre del 17 o un 6 d’octu­bre del 34, tant se val.

Si el dic­ta­men sobre la con­fi­gu­ració de l’Estat s’arriba a com­par­tir, sabrem que al davant tenim un Estat que usa ober­ta­ment la violència tàctica i estruc­tu­ral. Lla­vors con­clou­rem que només per les vies elec­to­rals i insur­rec­ci­o­nals sense força coer­ci­tiva no es gua­nyarà el con­flicte que té com a fina­li­tat última un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació ava­lat inter­na­ci­o­nal­ment. O encara hi ha algú que diu ober­ta­ment que aquesta pan­ta­lla ja està pas­sada? M’agra­da­ria sen­tir-ho de la boca dels qui bus­quen l’hege­mo­nia a base de ges­tos buits més des­ti­nats a ero­si­o­nar els com­pe­ti­dors que a abor­dar seri­o­sa­ment el gran repte.

Violència simbòlica quan el rei que segons la Cons­ti­tució té un paper mode­ra­dor surt a inci­tar l’“A por ellos”. Violència judi­cial quan tota la cúpula del sis­tema amb tots els seus tri­bu­nals estan immer­sos en una gran pre­va­ri­cació. Violència econòmica quan l’Estat i el rei pres­si­o­nen les empre­ses perquè fugin de Cata­lu­nya. Violència cul­tu­ral i mediàtica quan amb escas­ses excep­ci­ons d’alguna premsa digi­tal hi ha una demo­nit­zació pre­ra­cista dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. I violència física i poli­cial amb 4 fases per­fec­ta­ment deli­mi­ta­des: 1. Atemp­tat de ban­dera tele­di­ri­gida a les Ram­bles farà un any, per poder treure l’exèrcit. 2. Mun­tatge tea­tral amb fins pro­vo­ca­dors davant la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia i davant la CUP el 20 de setem­bre per tal que la població uti­litzés la violència con­tra les for­ces d’ordre i així poder con­fir­mar la rebel·lió. 3. Dis­po­si­tiu de l’1 d’octu­bre, des­ti­nat no a fre­nar la votació, sinó a ato­nyi­nar pacífics votants per tal que la ràbia pro­voqués el mateix efecte que en la fase 2. 4. Alli­be­ra­ment dels gos­sos nazi­fei­xis­tes de la Falange i altres deri­vats, for­ces d’ordre de mani­fes­ta­ci­ons amb Cs i PP que estan gene­ra­lit­zant la violència física per tot el país, per veure si algú s’hi torna. En els tres pri­mers casos no van tenir èxit. En el quart, no és la direcció política actual dels Mos­sos qui hau­ria d’inter­ve­nir?

En qual­se­vol cas, davant d’un Estat vio­lent, els recur­sos tra­di­ci­o­nals, vots i mani­fes­ta­ci­ons, per més mas­si­ves que siguin, són insu­fi­ci­ents. Mirant al món els casos simi­lars, només les llui­tes no-vio­len­tes ben pen­sa­des, que puguin aglu­ti­nar des de pobla­ci­ons mas­si­ves amb acci­ons dins de la lega­li­tat fins a grups de volun­ta­ris molt for­mats en deso­bediència civil per a acci­ons ale­gals, han estat tri­om­fa­do­res; i no d’un dia a l’altre. Em fa la sen­sació que aquesta reflexió no s’està fent o va amb molt de retard, massa. Perquè tenim pressa. Tenim pressa a aca­bar la impaciència dels uns que ens poden por­tar a epi­so­dis insur­rec­ci­o­nals fallits, el des­en­cant dels altres que els dei­xen al sofà de casa, o la malen­co­nia de la resta, si només ens cen­trem en la lluita solidària i necessària con­tra la injusta presó i l’exili.

I acabo repe­tint algu­nes pre­gun­tes que he fet en altres llocs. Quins pilars de l’Estat cal ero­si­o­nar i com, per fer-lo seure en la taula de nego­ci­ació? Quins res­sorts emo­ci­o­nals hem de tocar per fer caure el mur que s’ha cons­truït per atiar una part gens menys­pre­a­ble de la població cata­lana con­tra el procés? Com encar­ri­lem el dolor, la decepció o la ràbia de la gent repu­bli­cana de manera posi­tiva i no vio­lenta activa per tal que no es desviï cap a l’auto­le­si­o­nisme com està pas­sant ara? I ara mateix, cal fer una pre­gunta als dos pre­si­dents, el del Con­sell a l’exili i el de la Gene­ra­li­tat: per què tants esforços per mun­tar un par­tit únic de l’inde­pen­den­tisme, i tan pocs per lide­rar, és a dir con­sen­suar, amb la diver­si­tat de par­tits, enti­tats i movi­ments repu­bli­cans una diagnosi i una estratègia comu­nes, ni que sigui com­par­tint d’entrada la dis­sensió?