El lleó es desperta

El fenomen passa cada dia i qualsevol que vulgui en pot ser testimoni aixecant-se a primera hora del matí, plantant-se al carrer Wellington de Barcelona, a l’altre costat dels murs del zoològic, i parant l’orella. En un moment que es fa difícil de precisar, perquè el protagonista de l’acció no gasta rellotge i actua quan li ve de gust o en té ganes, l’espai s’omple d’un so immens, d’una efervescència gutural impossible d’imitar per la condició humana, perquè no hi ha cavitat bucal que pugui desencadenar un repertori decibèlic de tanta profunditat. És com si un so llunyà, antiquíssim, arribés als nostres dies alliberant-se després d’un viatge de segles a través d’un pedregar que li ha donat forma i volum. És la puresa de la vida en estat primari concentrada en uns segons de plenitud i potència sensorial.

És el lleó del zoològic que es desperta a l’altre costat de la tanca i que rugeix i tot ho omple. És l’únic acte de llibertat d’una ànima captiva que alça la seva crida atàvica per damunt dels murs i l’enreixat dels homes. És un crit que meravella i que, tant com exalta l’esperit, l’entristeix, perquè no s’ha fet el rugir del rei de totes les formes animals que poblen aquest planeta per tronar els murs de ciment de la ciutat. Tant de bo l’espectacle sonor del despertament del lleó de Barcelona s’acabi un dia i retorni el rugir a la sabana d’on no hauria hagut de sortir mai, tant de bo també s’acabi un dia el lament que cada matí clama justícia des de dins dels murs de les presons.