No ha canviat gaire res

Que poc que ha durat l’esperança de canvi de Pedro Sánchez! Si algú esperava quelcom més que un canvi en les formes, segurament ja ha vist i comprovat que, tot i la distensió evident de l’etapa post-Rajoy, l’objectiu de l’Estat –mani qui mani– continua sent el mateix: l’anihilació que les aspiracions nacionals de Catalunya.

Quan la justícia alemanya va tornar a deixar en evidència les vulneracions flagrants de Pablo Llarena, es va estendre una visió que presentava el jutge espanyol com una mena de croat contra l’independentisme que havia embogit, com un cas aïllat enmig d’una justícia democràtica i independent. Tanmateix, ahir coneixíem la resolució de la sala del Tribunal Suprem que ha de jutjar els ostatges polítics en contra de la seva llibertat provisional. Els membres de l’òrgan jurisdiccional fan seva fil per randa la tesi de Llarena. Encara més, intenten humiliar la justícia alemanya reiterant diversos cops que es tracta d’un simple “tribunal provincial” les decisions del quan no afecten pas la justícia espanyola. És igual que arreu del continent es repeteixi en seu judicial que no hi va haver violència i –en conseqüència– no pot haver-hi rebel·lió. L’Estat –mitjançant tots els seus poders– té la missió d’aplicar un escarment contundent als catalans, per evitar que se’ls torni a passar pel cap intentar exercir el seu dret a l’autodeterminació. I aquesta missió té poc a veure amb la justícia, amb les llibertats o amb els drets. Tot cedeix davant el bé suprem de la sacrosanta unitat de la pàtria.

A hores d’ara ningú no dubta que s’aplicaran condemnes duríssimes i desproporcionades als ostatges. El que hem de començar a preguntar-nos és si aquestes condemnes seran l’espurna que aixecarà un poble que l’1 i el 3 d’octubre va decidir que no es rendiria. Un poble que ha de decidir ara si espera que els seus líders marquin el camí o si és ell mateix qui arrossega els seus líders cap a la llibertat.