La història

La història tampoc no és un còmode joc de simetries que sempre permeti un lluminós paral·lelisme o una oportuna lliçó moral. Però el cas és que, dilluns passat, quan encara ressonaven els ecos dels darrers aldarulls protagonitzats al municipi de Salt, al Centre Bonastruc ça Porta de Girona es presentava un llibre molt important: Història de la Catalunya jueva. Aquesta obra, escrita per Sílvia Planes i Manuel Forcano, amb fotografies de Josep Maria Oliveras, és una esplèndida síntesi de la història de les comunitats jueves catalanes de l'edat mitjana. Sota l'àgil binomi Ço que ha perdut i Ço que li és romast els autors d'aquesta obra teixeixen la singladura d'una comunitat extraordinària, la jueva, condemnada a una mil·lenària condició erràtica, caracteritzada per l'assot de la xenofòbia, l'expulsió, els exilis interiors, les conversions forçades, les falses acusacions, el desnonament, la violència i l'eliminació física.

En una nova ratificació de la lacerant sentència de Walter Benjamin: «No hi ha document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie», dilluns passat es va assistir a una magnífica lliçó d'història, és a dir, de civilització, d'intent de restaurar la memòria d'un oblit.

Acusats de cuinar la pesta i de totes les malvestats imaginables, els jueus, els nostres jueus expulsats o sotmesos, tenen ara la virtut d'emplaçar-nos en el present, el mode verbal més difícil de conjugar. La història, feta de vectors materials i altres elements motrius més difícils d'objectivar, també és una precisa cita amb el present: amb Salt o amb Vic. Ara estem, és clar, escrivint els materials de la propera pàgina. I no explorem pergamins ni fons digitals, sinó rostres d'ulls vius.