L’ànima a les xarxes

Les xarxes socials em generen sentiments contradictoris. D’una banda, crec que s’han convertit en una eina imprescindible de comunicació i per compartir idees, projectes i coneixements. Però, cada vegada més, em provoquen una sensació de pudor, gairebé de vergonya aliena, perquè m’aboquen a entrar en la intimitat dels altres, a moments tan i tan personals que no sé si vull saber o els hauria de saber. Tothom utilitza les xarxes com vol i el concepte d’intimitat varia en funció de cadascú, però no puc evitar aquesta sensació i això ha provocat que m’hagi tornat cada cop més esquerpa en aquest sentit. Hi ha qui penja fotografies des que es lleva fins que se’n va a dormir. Hi ha qui explica trencaments amorosos, morts de gent propera o enamoraments intensos. D’altres fan un recopilatori exhaustiu dels plats que es cruspeixen a cada àpat. La roba que s’han comprat, la pel·lícula que han anat a veure al cinema, el llibre que estan llegint, la casa on viuen, el lloc on treballen, els viatges que fan, el vi que han tastat, el darrer comentari del veí, el braç enguixat, un familiar a l’hospital... Tot és digne de ser explicat. Hi ha qui obre la seva ànima de bat a bat, per necessitat, per no sentir-se sol. O, simplement, perquè tothom ho fa. Cadascú que triï el que vulgui, però que aquesta bogeria no ens faci oblidar que encara hi ha aquell vell recurs de trucar a un amic o a una amiga per quedar i explicar-se la vida.