Quan no hi ha periodisme

Una part del periodisme en culpa Twitter i la resta de xarxes socials que permeten difondre missatges lliurement sense contrastar. Però ni les fake-news van néixer ahir, ni provenen d’obscurs bots d’internet, sinó que les escriuen els mateixos periodistes emparant-se en la inqüestionable veritat de les fonts oficials. Les mentides de difusió massiva són tan velles com l’anar a peu i sovint provenen de despatxos ben democràtics que tenen un ull posat en les enquestes i l’altre en el calendari de la pròxima cita electoral, i són convertides en titulars de portada per periodistes mandrosos o, pitjor encara, calculadament submisos, que donen per bo tot allò que arriba en forma de nota de premsa d’una institució oficial.

Durant els darrers anys, l’Ajuntament de Lleida anunciava en cada presentació de pressupost, a bombo i plateret, que era el consistori català que més gastava en despesa social segons un rànquing del ministeri espanyol d’Hisenda. El miracle es produïa per una simple trampa comptable: el govern de la Paeria afegia com a despesa social els 10 milions d’euros del cost de la seguretat social en el sou dels seus treballadors. La premsa local en feia grans portades i ningú qüestionava aquella veritat oficial. Ni tan sols quan el grup del Comú, a l’oposició, posava el crit al cel en el ple municipal en veure el trilerisme financer i l’explicava amb detall als periodistes. Però ni cas: com s’ha de fer cas d’un petit grup pelacanyes esquerranós amb només dos regidors, quan tot un govern diu el contrari, argumentava la premsa dòcil. De fer periodisme i comprovar qui té raó, ni parlar-ne. Doncs bé: la insistència d’aquest grup ha fet que finalment les dades de despesa social de Lleida es comptabilitzin correctament, i aquesta setmana s’ha sabut que la ciutat ha caigut estrepitosament del rànquing. Ara, Lleida és la desena ciutat catalana d’un total de 23 municipis de més de 50.000 habitants.

Ni bots russos ni ximpleries: quan el periodisme dimiteix de la seva funció, arriben les fake-news. I les institucions, per oficials que siguin, mai deixen de ser fonts interessades i que per tant cal contrastar. I algunes, amb el beneplàcit d’una premsa que mai els discuteix res, s’han acostumat a malversar la informació sense que mai no passi res. Perquè quan no hi ha periodisme, efectivament, mai no passa res.