Opinió

Tribuna

Espais compartits

“És evident que alguns partits n’han tret un rèdit excepcional, de tensionar els discursos i forçar la descripció d’alguns aspectes de la realitat

El gran repte de convivència i cohesió de qualsevol societat està en la gestió dels espais comuns. De vegades son espais físics i sovint punts de trobada de valors que haurien de ser compartits. Aquests valors són els que representen, on existeixen, l’autèntica centralitat i el pilar de la convivència. La seva funció d’arbitratge no parteix de la voluntat d’imposició, sinó del coneixement previ que ens ha portat a experimentar que els inevitables desacords només es poden gestionar de forma pacífica sobre acords previs. Posar-ho tot en qüestió impedeix exigir que l’ús reivindicatiu de l’espai públic –entès en totes les seves accepcions– no es converteixi en una ocupació.

Però, de quÈ estem parlant? Doncs quan parlem de l’ocupació de l’espai públic serveix tant pels taxistes que aparquen els seus cotxes al mig del carrer com a mesura de pressió com del debat sobre la simbologia política als edificis, als carrers i als espais públics. I abans de prendre una posició definitiva sobre la guerra dels símbols, si us plau, que tothom pensi si estaria disposat a defensar amb la mateixa vehemència els que representen qualsevol presa de posició o ideologia, fins i tot els contraris a les seves conviccions. Els dret dels taxistes a ocupar els carrers no està relacionat amb si tenen raó o no la tenen amb les seves reivindicacions. Si fos així el problema seria qui està en disposició de determinar-ho. De la mateixa manera que ningú pot validar una posició política com l’única justa.

D’un temps cap aquí sE SENT sovint en manifestacions i concentracions allò d’“els carrers seran sempre nostres”. Volgudament o no, aquest crit reivindicatiu es contraposa a la idea que els carrers haurien de ser sempre de tots. Un veritable espai comú ha estat la defensa del dret del que pensa de forma diferent a expressar les seves opinions. El model de convivència de les democràcies occidentals construïdes a la segona meitat del segle passat posaven l’accent diferencial no tant en l’evidència del dret a aplicar un programa de govern legitimat per la voluntat de la majoria, com en l’obligació fer-ho amb respecte a les minories.

L’anomenada nova política, tant la que es practica des de l’activisme com la que promouen els nous líders, partits i formacions, es reivindica com a impulsora de la claredat en la vida pública. Benvinguda la claredat de les respostes si no comporta una simplificació dels plantejaments. Cal tenir present que els matisos que ofereixen les llums i les ombres és el que ens permet percebre la dimensió dels reptes i els problemes i oferir-los en una única dimensió. No hi ha un únic pla per abordar les qüestions ni es pot acceptar que les opcions de què disposen per solucionar els grans debats són binàries. Precisament és el reconeixement de la complexitat el que comporta l’acceptació que cada part no disposa de la totalitat d’elements necessaris per arbitrar les solucions.

Si ens centrem en l’àmbit de la política, és evident que alguns partits n’han tret un rèdit excepcional, de tensionar els discursos i forçar la descripció d’alguns aspectes de la realitat fins a deformar-la severament. Això és precisament el que fan els caricaturistes. Potser els estrategs dels partits puguin avui mirar de remarcar el valor davant dels que els paguen dels resultats obtinguts per als seus interessos, però no sembla que això hagi aportat res positiu a la societat en el seu conjunt. Però seria una ingenuïtat pensar que modificaran la seva manera d’actuar mentre això no els penalitzi en l’únic que veritablement els importa: els resultats que obtinguin a les eleccions. De fet hi ha una part important de la població que ho valora positivament. Però també hi ha indicis que permeten entreveure que cada cop hi ha més gent cansada per aquesta tensió improductiva i desencantada per estratègies partidistes, com el creixement dels electors que es declaren indecisos en les enquestes.

Ni la radicalitat ni la centralitat són en si mateixes cap ideologia. En un cas representa una manera de fer, una actitud, i en l’altre, aquest espai de trobada que no es defineix per l’equidistància de res sinó pel fet de ser punt de convergència. Les grans qüestions que tenen plantejades les societats –qualsevol, i també la catalana– no es resolen pel fet que algú s’imposi. Conformar-s’hi és, en si mateix, una immensa renúncia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.