I respondre’ns llibertat!

Miquel de Palol va guanyar l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Girona de 1922 amb una obra Salve, que tots els catalans hauríem de conèixer i que, de fet, alguns recorden per una versió que en va fer Ramon Muntaner a finals dels anys setanta del segle passat. Salve és un cant a la Catalunya volguda i un cant a la Llibertat. “Quan la llengua sigui nostra, i el voler i el pensament, / quin florir, aquesta terra! / Quin florir més resplendent...!”. Un cant a la terra del que jo en detecto també una voluntat d’unitat d’acció, ja necessària en aquells moments en que la Mancomunitat feia una feina extraordinària, però amenaçada per les incomprensions peninsulars que finalment es van acabar concretant amb el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923, el que va suposar d’ensulsiada per l’obra feta de la mà dels senyors Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. Sé que em repeteixo enel tema de la unitat i algú ha volgut veure en els meus retrets una ofensiva contra els partits polítics. No és veritat. els partits hi han de ser i han de fer la seva feina, però el que sí em sembla necessari, sobretot perquè els mateixos partits polítics així ho prediquen, és anar plegats en allò bàsic. La unitat, propugnada per l’Assemblea de Catalunya, se la va carregar a la transició el partidisme. Llavors potser ens va semblar que aquella transició s’ho valia, però vist el que ha passat, tant de bo la unitat hagués continuat uns quants anys més i s’hagués avançat en temes fonamentals. Ara, amb una gran majoria a favor del dret a decidir, el que cal demanar és això, decidir. Està clar que l’Estat és al davant, però si realment volen avançar, els partits que prediquen la independència, o la República catalana, que és el mateix, han de deixar-se de punyetes i partidismes i anar plegats en allò fonamental. Que no hi hagi presos polítics ni exiliats i que els catalans decideixen que volen fer amb el seu futur, que ja ho van fer. Ho escrivia Miquel de Palol: “Dir a l’aire Catalunya / i respondren’s, Llibertat!”