La literatura i les dones

Tinc pendent de llegir les memòries que Virginia Woolf va escriure cap al final de la seva vida i que, publicades per primer cop en l’original anglès l’any 1976, recentment ha dut al català Dolors Udina després de la seva valorada traducció de Mrs Dalloway, aquesta novel·la immensa que va ocupar part de les ombres de fa tres estius. Un esbós del passat, però, haurà d’esperar que acabi la lectura de Cims borrascosos, que m’ha fet recordar que Virginia Woolf fa referència a Emily Brontë a Una cambra pròpia, aquest cèlebre assaig elaborat l’any 1928 a partir d’unes conferències sobre literatura i sobre les condicions socials que, entre altres coses, havien apartat les dones de la creació literària (i de qualsevol altra mena) de tal manera que aquelles que l’havien exercit eren mal vistes i, d’aquí, van escriure d’amagat i sovint van publicar, si ho van aconseguir, amb un pseudònim masculí. En el cas de les mateixes germanes Brontë, Charlotte (Jane Eyre), Emily i Anne (Agnes Grey) van publicar respectivament amb els pseudònims Currer Bell, Ellis Bell i Acton Bell. Per cert, quan Charlotte es va adreçar al poeta Robert Southey per demanar el seu suport, va obtenir aquesta resposta: “La literatura no és un assumpte de dones i no ho hauria de ser mai.”

És així que he buscat el meu exemplar d’una edició en castellà (Una habitación propia, publicat per Seix Barral) de l’assaig de Virginia Woolf que devia comprar a principis dels anys vuitanta i on he trobat una carta d’una meva amiga, datada a Londres el 2 de gener de1982, en què exposava el seu estat d’ànim amb aquella mena de franquesa que em sembla que perdem quan deixem de ser joves. M’ha alterat una mica, però no he deixat de fer la cerca i és així que he trobat que Woolf va parlar d’Emily Brontë en relació amb la seva germana Charlotte, Jane Austen i George Eliot, pseudònim de Mary Ann Evans. Les quatre grans novel·listes angleses de la primera meitat del segle XIX. Quina d’elles va sorprendre més l’autora d’Orlando? Jane Austen. Això perquè, fent-ho d’amagat a la sala d’estar comuna en no disposar d’una cambra pròpia, va escriure sense odi, sense amargor, sense temor, sense protestes i sense sermons. Ateses les seves circumstàncies, allò normal era fer-ho amb tot això. Com creu que ho van fer George Eliot, Emily i Charlotte Brontë I, encara que consideri que van escriure bones novel·les, Woolf pensa que s’ha de tenir present que eren dones sense més experiència de vida que la que podia entrar a la casa d’un capellà. Hi pensaré.