El lament de Jane Eyre

No és que hagi abandonat la lectura de Cims borrascosos, però continuo pensant en allò que, a Una cambra pròpia, Virginia Woolf exposa a propòsit de les quatre grans novel·listes angleses de primers del segle XIX: Emily Brontë, Charlote Brontë, Jane Austen i George Eliot. No és que no cregués que haguessin escrit bones novel·les, però considera que el seu geni creatiu no va expandir-se amb les limitacions imposades a les dones. Potser menys en el cas de Jane Austen perquè intueix que va acordar el seu talent a la seva manera de viure. Però, en canvi, percep un desacord en les Brontë, i ho exemplifica amb un fragment de Jane Eyre considerant que el lament de la protagonista, pel que fa a les limitacions vitals que pateix pel fet de ser dona, expressa el de l’autora. Potser també el de la seva germana, Emily, encara que no ho faci explícit a Cims borrascosos?

El cas és que, en el fragment de la novel·la de Charlotte Brontë que Woolf cita i comenta, Jane Eyre evoca un moment en què sospirava tenir un poder de visió que sobrepassés aquells límits i que abastés el món actiu, les ciutats, les regions plenes de vida de les quals havia sentit parlar, però mai no havia vist. Hi afegeix que desitjava tractar amb una varietat de caràcters més gran de la que tenia a l’abast. Jane Eyre (i a través seu potser totes les Brontë) planteja: “Qui em censura? Molts, sens dubte, i em diran descontenta.” Més endavant exposa que es dona per fet que les dones són molt tranquil·les, però que senten el mateix que els homes: necessiten exercir les seves facultats; pateixen les restriccions massa rígides exactament igual que les patirien els homes en les mateixes circumstàncies. Aleshores declara que és estret de mires qui creu que les dones han de limitar-se a fer postres i mitjons, tocar el piano i brodar. I que és neci burlar-se’n si tracten d’aprendre i fer més coses de les que el costum ha declarat necessàries pel seu sexe.

Virginia Woolf afirma que, a través de Jane Eyre, Charlotte Brontë assenyala les limitacions que van marcar els seus defectes (i els de la seva germana Emily) com a novel·lista. Que ella sabia que el seu geni, en lloc d’haver-lo malgastat en contemplacions solitàries en camps distants, s’hauria beneficiat d’una experiència més gran, del contacte amb el món i els viatges. Potser sí. Però, comprenent les queixes de Jane Eyre, una també pensa que, recloses a la casa familiar de Haworth entre els erms de West Yorkshire, les Brontë tenien la imaginació que va nodrir la seva escriptura i va eixamplar la seva vida.