Elogis per desobeir

Els qui posen el crit al cel perquè a l’espai públic hi hau­ria de reg­nar la “neu­tra­li­tat” en lloc de símbols com llaços grocs i este­la­des (bé, sense el “com”, perquè en rea­li­tat el que els molesta són jus­ta­ment els llaços grocs i les este­la­des, i no tota la resta de símbols) hau­rien de fer un tomb per l’Ale­ma­nya d’Angela Merkel, per ells con­si­de­rada abans de la sentència de Sch­leswig-Hols­tein com la gran defen­sora dels estats i les seves cons­ti­tu­ci­ons, per molt con­tes­ta­des que siguin aques­tes cons­ti­tu­ci­ons entre els qui les han de patir. L’actual Ale­ma­nya, i sobre­tot la ciu­tat de Berlín, basen bona part de la seva iden­ti­tat democràtica en una revolta deso­be­di­ent a les lleis, i no s’està d’omplir la ciu­tat de símbols, car­tells, gra­fits ja fets ofi­ci­als, museus a l’aire lliure i fins i tot espec­ta­cles d’adoc­tri­na­ment per a turis­tes on s’explica que va ser la gent i la seva deso­bediència qui va tom­bar el mur de Berlín i va fer caure l’Ale­ma­nya de l’Est.

Diu­menge, a l’espla­nada que s’estén davant del riu al cos­tat del Reichs­tag, pro­jec­ta­ven davant d’un miler de per­so­nes un video que expli­cava, amb una èpica i una càrrega emo­tiva ben gene­ro­ses, com va anar aque­lla revolta ciu­ta­dana pacífica que va escla­tar de forma espontània i que tenia l’ori­gen en dècades de sub­missió i govern auto­ri­tari. Quan una revolta tri­omfa, el naci­o­na­lisme d’estat l’acaba fent seva, passa a for­mar part de la veri­tat democràtica del país i ni el senyor Rivera ni cap altre per­se­gui­dor de símbols ali­ens hi veuen res incòmode perquè el naci­o­na­lisme banal mai no es reco­neix ell mateix ni els seus congèneres.

Aquell procés poc té a veure amb el català perquè cap revolta és cla­vada a les altres: ni les ali­an­ces i interes­sos inter­na­ci­o­nals, ni la gra­ve­tat de la repressió (van morir 238 per­so­nes cre­uant el mur de Berlín durant el temps que va exis­tir). Però, caram, com ho són, de pro­pe­res, les imat­ges de macro­ma­ni­fes­ta­ci­ons a l’Ale­xan­der­platz, els crits de lli­ber­tat per als pre­sos polítics, l’allau de gent des­bor­dant la poli­cia i un estat que no va poder resis­tir l’assalt cívic, i la veu d’un pre­si­dent de Bun­des­tag que, amb l’emoció mal dis­si­mu­lada d’una Carme For­ca­dell, pro­cla­mava el resul­tat d’una votació par­la­mentària, res­so­nant 29 anys després en la nit d’una ciu­tat agraïda per la gosa­dia rebel dels seus ciu­ta­dans i la reso­lució democràtica dels seus polítics.