Castellers de Farners

Doncs això, tu, que per fi s’acomplirà el desig de l’articulista... Ara farà dos anys servidor demanava des d’aquesta mateixa galeria com era possible que Santa Coloma de Farners –capital de la ratafia en copeta, de les galetes de praliné i dels pelegrins que resen i resen, però també d’algunes escenificacions clamoroses, tumultuàries, de santabàrbara– que aquesta Santa Coloma, deia, encara no tingués la seva colla castellera. Mantinc l’argument d’aleshores: per èpica, per sentit de colla, per esforç, tècnica i entusiasme popular, els nostres castells són la manifestació més equiparable a les regates dels remers bascos, que mantenen expectant i analític tot un poble el dia que toca competició. A més a més, els castells –com allà dalt les traineras– són factors d’enfortiment i dinamització de la llengua pròpia: al compàs de la gralla, no solament pugen les cames i el cor, sinó també les paraules. Doncs bé, encesa per una esca de grup (amb algun expert en la matèria després de passar per diverses colles) ja fa temps que a Santa Coloma es va fent la pinya. Sembla que els ciutadans responen bé a la crida i que un cop assimilades les primeres lliçons, aviat es començaran a amuntegar els uns damunt dels altres. Suposo que el primer que hauran de fer és triar qui va a dalt i qui va a baix (fàcil: a dalt, els qui no tinguin vertigen) però atenció amb el problema del nom... A les colles castelleres els passa el mateix que a les botigues de roba infantil: el diccionari de sinònims ja no dona per a més. Si als comerços els noms són un pèl de punta de coixí (nins, quitxalla, mainada, bufons... i cap Herodes) al món casteller la tria apunta a una adolescència tosca i més salvatgina. Consulto el directori i constato que al costat dels clàssics joves i vailets, han sorgit brivalls, bordegassos, marrecs, sagals, xicots, bergants, ganàpies, arreplegats... Només els Angelets del Vallespir semblen haver quedat marcats pels mitjons i els guants d’un sol dit que la mare els comprava a la botiga. De manera que entre tots s’haurà de trobar el terme més adient. A l’articulista li’n va bé qualsevol, tant si és canònic com d’argot. Només suggereix que, malgrat la propietat indiscutible (atès que la cosa va de grimpaires), no es bategin com els Trepes de Farners. I no pas perquè el barbarisme faria llenya, sinó perquè aquest terme se l’han quedat els polítics d’última fornada...