Saltencs de confiança

Ara que ha sigut la festa major de Salt, lle­gint-ne alguna crònica i veient el pro­grama he recor­dat aquells temps recu­lats, uns anys pas­sats avall que podríem dir-ne heroics perquè a Salt s’hi feien coses con­tra cor­rent fla­grant. Recordo sobre­tot les acti­vi­tats a La Pas­tera, les clas­ses clan­des­ti­nes de català a càrrec de Sal­va­dor Sunyer, mes­tre entra­nya­ble i pare de tot ple­gat, la pas­to­ral avant­guar­dista del gran mossèn Joan Riu… A La Pas­tera s’hi toca­ven mol­tes tecles: tea­tre, Nova Cançó, poe­sia, política… Per a algu­nes acti­vi­tats calia permís del Govern Civil i no sé si el van dema­nar mai, perquè tot es feia d’ama­ga­to­tis. Eren anys fres­cos tot just aca­bat el Con­cili Vaticà II, temps del “volem bis­bes cata­lans” que tant enxe­ri­nava Madrid i la Con­ferència Epis­co­pal, hi hagué la Caput­xi­nada, etc. Jo tre­ba­llava a Girona i anava sovint a Salt, on vaig fer bons amics, l’amis­tat de la majo­ria dels quals encara per­dura i que sigui per molts anys, és a dir, per sem­pre. Entre les acti­vi­tats de La Pas­tera hi havia un fes­ti­val de cançó ano­me­nat Fes­ti­val de la Cançó del Grill, i la deno­mi­nació ja donava a enten­dre l’humor ori­gi­nal i espe­cial que ho ama­rava tot. No em puc estar de dir que el meu germà i jo vam gua­nyar un d’aquells fes­ti­vals, cosa que encara em lligà més amb Salt i tot el mun­tatge de dina­misme, de reno­vació, d’ener­gia, de des­fici.

Segueixo en con­tacte amb un bon gra­pat d’aque­lla gent, ens tro­bem, ens par­lem, ens escri­vim. Ara fa uns dies (de fet, set­ma­nes) que més d’un i dos d’aquests sal­tencs de pro es quei­xen del tan­ca­ment de la sucur­sal de La Caixa que hi ha al nucli antic. Si tan­quen, molta gent, que poden tenir difi­cul­tats de tota mena, hau­ran de fer un quilòmetre d’anada i un altre de tor­nada per anar bus­car calés per com­prar peix, per anar-n’hi a posar –anar-n’hi a posar, senyors de La Caixa!– o fer qual­se­vol gestió. He pen­sat si no tornàvem als vells temps, a aquells anys de mobi­lit­zació de la gent jove que sac­se­ja­ven la vida vila­tana. Allà on n’hi ha hagut sem­pre en queda, diuen, i penso si aquell nou espe­rit de poble pas­tat a La Pas­tera encara pot ser un xic viu. Bo i enyo­rant-lo, encara em veu­ria capaç de ser-hi també; tot i trac­tar-se d’un tema entre veïns i una empresa pri­vada. Però em poso al cos­tat dels meus amics de con­fiança, i m’ale­gra cons­ta­tar que queda algun caliu sota la cen­dra del temps.