L’ascensor

Diu Cortázar que cal tornar a intentar-ho tot, i que l’amor no té per què ser una excepció. Clar que els humans són les úniques criatures de l’univers que a banda d’ensopegar mil vegades amb la mateixa pedra, tallen arbres, en fan paper i després escriuen “Salva els arbres” en aquest mateix paper. La pregunta és: cal apostar per la renúncia budista absoluta? En el pla material, segur que sí. Acumulem merda, volem tecnologia punta i encara hi ha bastardes que compren abrics de bisó. Però les emocions ja són figues d’un altre paner. Diem que no, però pugem a un ascensor –una balena, una metàfora, una cova– i tot canvia. Hi ha qui sent recitar el poema dels amants de l’Estellés en estèreo mentre l’encasten contra els botons i el besen amb la boca oberta. Aquell demà en què sonaran fados i els termòmetres mai no pujaran tant com en segons quins maleïts ascensors capaços de desarmar el més pintat. La fatalitat. El karma dels collons. La vida. Pot ser que mentre l’ascensor t’eleva, tu pensis en baixar a les catacumbes. L’ésser humà és contradictori, incoherent i insensat. La textura del silenci no deixa de ser una utopia. Ara els ascensors no són aquells búnquers on podies pensar de pressa, o repassar-te el pintallavis. S’han convertit en espais del deliri amb rostres equivocats. Penseu en els ascensors de Nova York o Hong Kong o Melbourne, les ciutats dels gratacels. S’hi deuen covar mil vides, allà a dins. Soc la petita dels dubtes infinits de Supersubmarina. Només tenia una sola certesa. La malparida tenia els teus ulls i portava el teu tatuatge al braç dret.