M’indigno

M’indigna que hi hagi, en la meva soci­e­tat, morts de calor; quina ver­go­nya per a tot­hom! M’indigna que hi hagi tants nens morts al Iemen. M’indigna que els racis­tes hagin tro­bat com a argu­ment la següent falòrnia: és que si els aco­llim es pro­du­eix l’efecte crida... Racis­tes!

Hi ha més motius per indig­nar-se, és clar. Un d’ells és l’avor­ta­ment (parlo de l’Argen­tina, però parlo també de mig món): mireu, senyors con­tro­la­dors, si pro­hi­biu l’avor­ta­ment o si el per­me­teu, el nom­bre d’avor­ta­ments és igual. Hipòcri­tes. Ja no es tracta sols de “Nosal­tres parim, nosal­tres deci­dim”, que és una veri­tat com una casa de pagès, sinó que hauríeu de pen­sar el futur d’una cri­a­tura no desit­jada, o què fer amb una nena de dotze anys que queda emba­ras­sada.

Un altre exem­ple d’hipo­cre­sia són els man­ters. És cert: fan una feina il·legal. És cert: són en mans de màfies fal­si­fi­ca­do­res. Però si demà els pro­hi­biu tin­dreu cen­te­nars de delinqüents, perquè, no hi ha dubte, la gent ha de men­jar. M’indigna la quan­ti­tat de morts ofe­gats al Mare Nos­trum, perquè ens hem trans­for­mat en sal­vat­ges. Els pei­xos del Medi­ter­rani, tots ells, s’ali­men­ten de cadàvers humans, i nosal­tres, quan men­gem peix, prac­ti­quem una forma d’antro­pofàgia.

M’indigna que la justícia espa­nyola tin­gui rasers tan dife­rents: con­tra Cata­lu­nya, tot s’hi val. Però als apa­llis­sa­dors que van cau­sar quasi un miler de ferits se’ls con­de­cora i els afa­la­guen. I l’atemp­tat ter­ro­rista rep la indi­ferència poli­cial i d’Inte­rior més fla­grant. Total ata­ca­ven cata­lans. A por ellos, home, a por ellos!

Men­tres­tant el rei de les Espa­nyes no ha dit ni un mot sobre el seu des­a­for­tu­nat dis­curs del 3-O, ni ha reti­rat ni una coma. El resul­tat? Que ja no ens recu­pe­ra­ran mai.

No vull aca­bar aquest arti­cle sense un record emo­ci­o­nant per Iago Peri­cot, ple d’ima­gi­nació i de talent i que tant va reno­var l’escena cata­lana, i que ens ha dei­xat. Per­so­nes com ell, o com Ricard Sal­vat, són als orígens del bon tea­tre català. De debò.