De capellans

Aquí mateix Josep Valls ha escrit que la Santa Mare –per als llecs, la internacional vaticana– s’està quedant sense capellans. Hi afegeix que tampoc no calen sacerdots perquè aviat ningú no anirà a missa. Darwinisme i llei d’estalvi energètic, se’n podria dir. I ens permetem afegir-hi que l’església romana per falta de ministres i de parroquians aviat entrarà en concurs de creditors si no canvia la rutina mil·lenària: pel que fa als capellans, desvestir-los del ministeri sacerdotal i –per facilitar de ser-ne– deixar-los com els imams, rabins i pastors: predicadors i torsimanys. I obrir la porta a la meitat de la població que ho té prohibit: les dones. De fet els dèficits van començar fa mig segle quan les parròquies més sòlides ja n’anaven assumint algunes de veïnes que, havent tingut capellà propi i clientela suficient, havien hagut de reduir-se a la condició de sufragànies.

Els que ens vam criar en pobles petits en el temps de Verges 50 podem evocar amb precisió els rectors que els administraven espiritualment; a Garrigàs (Alt Empordà) els ‘meus’ capellans van ser Mn. Joaquim, guapo, ben plantat i simpàtic, que a la mainada no ens va produir gaire efecte probablement perquè les energies pastorals les fonia atenent un manadet de veïnes addictes durant i particularment després de la catequesi. El bisbe Cartañà –que ho sabia tot– el va canviar de rectoria i a la nova comunitat va patir una avaria al maxil·lar inferior, la qual cosa va portar-lo ineluctablement durant una temporada a haver d’ingerir les sopes amb una palla. De Mn. Esteve, malgrat el poc que el vam tenir, la mainada de llavors en conservem un viu record; va anar-se’n a les missions al Tercer Món i ens enviava cartes (en català) que escoltàvem emocionats quan el mestre ens les llegia. El mite que vam fabricar-nos de Mn. Esteve estava compost d’un 45% d’Eustaquio Morcillón, d’un 45% de Maurici Proeta (l’agustí de Castelló que fa 500 anys va anar a fer les Àfriques), i d’un 10% de Teilhard de Chardin. Mn. Tomàs va ser el capellà de la tele: els diumenges a la tarda després del rosari va posar a disposició dels homes (futbol) i sobretot de les criatures –Franz Johan, Hertha Frankel, la Perrita Marilín...– el primer televisor que va haver-hi al poble; ens passàvem hores asseguts en uns bancs sumaris, probablement restes de sèrie del mobiliari de la masmorra de la batllia de Siurana. I Mn. Xuclà, que ja va ser anomenat pel cognom perquè era professor del Muntaner, jove i més diguem-ne tècnic.