Sa Caravera

De tots els llibres que he ajudat a publicar, un dels que m’han donat més satisfaccions és La costa de Lloret, de la col·lecció del Club Marina, potser perquè el seu autor, Joan Sala Lloberas, era un home de mar que se sabia el nom de cada racó del nostre litoral i explicava a la perfecció tots els ormejos, les tècniques de pesca, les formes de vida dels pescadors i les característiques dels peixos, i, a més, ho dibuixava excepcionalment. Les il·lustracions de l’esmentada publicació són antològiques. He rellegit, fa poc, algun fragment del llibre, referit a sa Caravera, un racó idíl·lic que es forma al peu de la penya, així que, venint de Blanes, per garbí, es passa sa punta d’en Rosaris i s’entra ja a la badia central lloretenca. Hi ha una munt de roques significatives amb una toponímia especial: sa casa de ses cuetes, es Rompents, ses Cases, sa Grossa i sa Petita, sa Roca d’en Maig, etc. “A tota aquesta raconada d’entalladures verticals i formes rocalloses fins a la punta, la veu popular li va donar el nom genèric –escriu Sala– de sa Caravera”. L’autor no es mulla i no aventura cap hipòtesi etimològica. El més lògic porta a pensar, malgrat tot, que fa referència a una caravel·la –potser antigament n’hi va encallar alguna– o a una calavera, que, per extensió, podia no ser humana. Un gorg sota mateix del camí d’anar a cala Banys ha estat conegut sempre amb el nom del Salt dels Burros –més exactament El sòl dels burros–. Em sembla haver sentit a explicar que en aquest indret s’hi estimbaven animals morts i, per tant, no devia ser rar trobar-hi alguna part de l’ossada. Explica, també, Sala, que el racó de sa Caravera, habitualment, és ple de sorra, però que, “en ocasions, la mar dibuixa una entrada d’aigües molt somes, que s’estenen sota la paret rocallosa de la penya, donant forma a una bassa excel·lent per a banyar-se els infants, que es coneix per sa Piscina”. Confesso que aquesta situació l’havia viscut alguna vegada en la meva infantesa, quan la meva mare em portava a banyar en aquella zona. Ha passat molt temps i, sobretot últimament, no es repetia la imatge. Aquest any, però, el mar ha fet de les seves i aquella gran bassa s’ha reproduït i sa Piscina és punt de trobada, cada dia, de quitxalla de totes nacionalitats que hi fa festa major. Només falta la mà mestrívola d’un Sorolla per deixar constància artística d’aquestes escenes caniculars o la gràcia d’un Llaverias per reflectir, en aquarel·la, la transparència de les aigües somes que deixen veure, fins i tot, els peixets.