Els grans oblidats

Demà farà just un any que el terrorisme colpejava el cor de Barcelona. Que les víctimes d’aquell atemptat haurien de ser les veritables i úniques protagonistes de qualsevol acte que demà tingui lloc és un fet tan obvi com necessari. Soc de les que, des del respecte a la discrepància, aposten per ignorar completament l’agenda de demà de Felip VI. I per fer cas omís de tots aquells que tenen més interès a sortir a la foto que a resoldre la imprescindible incorporació dels Mossos d’Esquadra a qualsevol grup de treball que lluiti contra el terrorisme o a resoldre els interrogants que ara, un any després, encara planteja l’atemptat. Ara bé, si parlem d’ignorància, aquests dies també han de convidar a reflexionar sobre l’oblit en què cauen els familiars de les víctimes d’una tragèdia de gran magnitud. Qui pensa en el pare que ha perdut el fill? Qui se’n recorda, del menor que ha quedat orfe de mare o ha vist morir un germà? I de l’avi o àvia que ha hagut d’enterrar aquell que l’havia d’acomiadar a ells? La mateixa administració catalana admet que un dels aprenentatges heretats del 17-A és que l’atenció dels afectats, és a dir, les persones més properes a les víctimes, és absolutament insuficient. Són els grans oblidats. Diagnosticar un error és el primer pas per buscar la recepta que permeti corregir-lo, però, tot i que la Generalitat vol posar fil a l’agulla, demà seria un gran dia perquè, més enllà de recordar les víctimes, tothom es conjurés per millorar l’atenció a aquells que han patit la pèrdua.