Moments fràgils (4/4)

Quan la seva filla gran va fer set anys, ell va recuperar una idea que l’havia rondat des d’abans de ser pare. “Quan tinguis un fill –havia pensat–, cada nit abans d’anar a dormir li llegiràs un passatge de la Bíblia.” Dit i fet. Va desempolsar La Bíblia per als més petits i va començar pels dos primers capítols del Gènesi. La màgia imbatible de la creació divina de l’univers va encaterinar la seva filla. Però amb el relat de l’expulsió d’Adam i Eva del paradís, alguna cosa va canviar per sempre. Per teatralitzar aquella vinyeta, ell va impostar la veu de Déu en el moment de donar l’ordre d’expulsió. De la gorja li va brollar una veu cavernosa i grassa, que fins i tot el va sorprendre a ell mateix. Des d’aquell dia la nena va agafar por. I per dur-la a dormir ja no n’hi va haver prou deixant encès el llum de l’elefantet vigia. La nena no volia quedar-se sola a l’habitació. Un cop més d’un cop més, la seva companya i mare de la criatura va haver de cosir l’esparracada.

Mossegar la poma. Tota la nostra existència està travessada de vestigis adàmics. “Sempre fa dos segons que hem estat expulsats del paradís”, escriu el poeta Andreu Vidal. Dos segons. No més. Com quan descobrim que no volíem ser es-ti-mats, sinó agradar: “agradar” (hòstia!), sotmetre l’altre a la força subjugant de l’amor, com quan som incapaços de discernir quins llavis es van acostar primer. Com quan no desitjàvem per res del món que l’altre ens tingués “per amics”, sinó per una cosa molt més ferotge, rapaç, depredadora i raptant. Com quan se’ns revela que els nostres dos deserts ens apropen. Com quan temem en els altres allò que sabem de nosaltres. Com quan descobrim la impossibilitat d’una vida preadàmica, dominada per una felicitat de corrent continu, amb la temptació permanent de l’arbre prohibit...