País de llibertat

L’independentisme català està guanyant l’opinió pública mundial de suport a la seva lluita per la llibertat nacional. Vagis on vagis, en aquest temps de vacances ho comproven milers de persones arreu del món, hom és conscient que hi ha un problema a Catalunya, el de pertànyer a un estat que no permet decidir als catalans el seu futur. Per això creix la intolerància de l’espanyolisme excloent complint-se la faula d’Esop, s’imposa el caràcter autodestructiu malgrat s’ofeguin en la seva violència contra els llaços grocs, l’estelada o l’ús delator de fins i tot delinqüents.

Triomfa l’estratègia de la raó, de la força del seny, de la fermesa davant les provocacions de partits i polítics espanyols que avalen de manera pública perseguir la llibertat de pensament d’altri. És una atrocitat moral i jurídica, política i humana tenir més de tres-cents dies a la presó els líders socials, els Jordis, a partir d’unes acusacions que hom sap que són falses. On són milers els testimonis, a més a més de rigorosos reportatges periodístics, que avalen una actitud pacífica sense màcula dels injustament empresonats.

Els polítics empresonats o exiliats són la mostra més evident d’un estat en fallida. El programa polític que van defensar per fer el referèndum era amb el qual es van presentar a les eleccions que van vèncer. Mai va ser denunciat pels organisme de l’Estat, sempre es va fer de manera pacífica. De punta a punta de la Unió Europea ho han avalat tots els jutges en tots els judicis. El problema és Espanya, no la democràcia.

En un vol de San Francisco a Chicago un veí de passatge en sentir el meu anglès em va preguntar d’on era, en dir-li que català em va dir: “El país dels joglars i... ara també de la llibertat.” Crec que és el resum més complet del moviment català actual en la lluita per decidir el seu futur. El fet polític i social més nombrós percentualment a la població, constant en el temps per la seva durada i transversalitat que s’ha produït des de la II Guerra Mundial arreu del món.

És un moviment d’importància transcendental, posa a prova la profunditat democràtica d’Espanya i de la UE. És la prova del nou dels drets dels ciutadans a decidir el seu futur en l’àmbit que sigui d’un cap a l’altre del planeta Terra. Malgrat tots els impediments dels estats i els decrèpits, sovint hom tem que també corruptes, dirigents polítics europeus, Europa és la zona del món on millor es por defensar el dret a decidir, i tants d’altres.

La via presa és la correcta, és el camí de la victòria de la democràcia. Això significa diàleg i negociació, vies polítiques, rebuig de qualsevol mena de violència per constants i reiterades que siguin les agressions. Morals o físiques, simbòliques o culturals, mediàtiques o fins i tot personals.

Espanya és el problema en no enfortir la feble democràcia existent. En no apostar pels valors col·lectius, el de les majories i, com diu l’article 2 de la Constitució Europea, el de les minories. Espanya és el problema en permetre que la bandera espanyola s’hagi convertit en símbol de la dreta extrema. Espanya és el problema en convertir el rei Borbó en un instrument partidista.

El capitalisme espanyol va reaccionar retirant el suport a uns fanàtics PP i Cs en veure que la repressió persistent dels jutges exaltats d’espanyolisme abocava l’Estat a un col·lapse social, polític i econòmic la vigília de l’estiu. En témer una campanya contra el turisme europeu que s’anunciava.

Perseverar en la democràcia és la garantia davant dels violents. El camí és clar, construir dia a dia Catalunya com a país de llibertat, on tothom té lloc des de la convivència i el respecte social i polític.