David, Goliat

Gairebé tots els catalans hem topat algun cop amb un d’aquells soi-disant ciutadans del món –a l’Estat espanyol, costa esquivar-los– que ja d’entrada bescanten el català tot esbombant la teoria tan pseudointernacionalista com suada que els idiomes petits no s’haurien de tenir en compte perquè “les llengües són per comunicar i punt”. Evidentment, per molt del món que siguin, aquests ciutadans no han anat pas a Dinamarca, on l’idioma oficial té 5.460.000 parlants (el català en té 9.153.310) però gaudeix d’una salut de ferro, malgrat el fet que quasi tots els danesos també parlen la llengua internacional per antonomàsia –l’anglès– tan bé com els catalanoparlants parlen el castellà. Però lluny de veure el seu petit idioma com un estigma, els danesos li donen prioritat davant de l’anglès als rètols de les botigues, als anuncis, a les llibreries, a l’aeroport... Entre ells el parlen sempre i no canvien a menys que descobreixin que el seu interlocutor no l’entén, i tot seguit es posen a parlar en anglès sense demanar disculpes per haver-lo molestat amb l’idioma local. De fet, l’ús d’aquest és tan estès que els estrangers que viuen i treballen a Dinamarca parlen, tots, un danès impecable. O sigui, un idioma de cinc milions i mig de parlants (i la seva cultura corresponent) està florint a cor què vols al costat mateix d’un que en té 1,5 bilions, gràcies a l’actitud proactiva alhora que oberta dels danesos. I del seu estat. Qui en vulgui treure conclusions, que les tregui.