Higiene

Un rabí d’aquests que estudien a fons els textos bíblics, especialitzat en medicina, escriu al Jerusalem Post que, quan els jueus anaven des d’Egipte vers la terra promesa (quaranta anys per fer uns vuit-cents quilòmetres), com que no hi havia metges per guarir malalties (un metge hauria menyscabat el poder del cabdill guia Moisès), la higiene era importantíssima. I així, diu el rabí, la higiene adquirí rang de medicina i explica la prohibició de menjar segons quines carns que, en aquella travessa del desert, podien resultar fatals. Hi destaca la prohibició de menjar animals morts, també ocells carronyers o de rapinya, rosegadors i rèptils. Això pel que fa a la diguem-ne higiene alimentària. I el rabí també parla d’una altra higiene –Hígia és la deessa grega de la salut–, la que en diem higiene personal. No sé si a vostè també li passa, però és com si a l’estiu se’ns accentués la mania de la netedat (si és que es tracta d’una mania; en alguns casos, sí). La higiene, la neteja, la profilaxi, l’esterilització de gèrmens nocius sembla preocupar-nos més en aquesta època de l’any. Ens esforcem a liquidar insectes, a usar més aigua i rentar-nos més sovint, a combatre la suor per mitjans diversos, etc.

No ho solem tenir gaire en compte, però la netedat i la mort van de bracet. Deixem la tècnica per als tècnics i apuntarem que tot allò que viu, embrut; i tot allò que neteja, mata. Demanin si no als microbis què pensen del sabó i dels lleixius. Podríem confondre higiene amb ecologia, però veig que tampoc. Hi he pensat contemplant la fotografia d’un llac immaculat, d’aigües puríssimes absolutament hialines, que ha resultat ser un llac radioactiu, on no hi ha cap mena ni forma de vida. En la bellíssima vista, aparentment de paradís terrenal, la puresa i la mort són la mateixa cosa. Un amic em diu que tenia la piscina plena d’aigua de pluja, però li havia agafat un color verd fosc i amb tot d’inquietants cossos en suspensió –microorganismes, em penso que en diuen–. Amb una bona dosi de lleixiu, en poca estona l’aigua se li tornà clara i transparent com un vidre. El lleixiu havia mort la vida en suspensió, a canvi de netejar l’aigua. I també deu ser una cosa així allò que fan a les habitacions dels hospitals: netegen matant.

Ho escrivia ben explícitament Joan Fuster en els seus Judicis finals: “L’excés de sabó, mata. Una mica de merda sempre va bé.” Per cert, era una gran mentida allò que es deia que la sífilis es curava a base d’higiene: la sífilis arribà a casa nostra al segle XVI, i era incurable perquè aleshores no hi havia penis-cil·lina.