Un riu d’aigua bruta

La Rambla no és un carrer, és un riu de vida, i a vegades la vida és amargant. Un dia hi plou sang i baixa la riera, una torrentada d’aigua bruta que s’ho emporta tot. És una avinguda de crits, de terror, de desesperació, de mort. Quan l’aigua s’aquieta i marxa, s’imposa el silenci, la quietud, la basarda. La música de la por no coneix cap nota. Aleshores queda el llot, el fangar que tot ho embruta, el paisatge irrecognoscible, el trepig sobre els bassals de llàgrimes. L’existència és feta de sediments pantanosos. La història es construeix amb retalls de vida carregats de dolor, fulls d’un llibre que un cop llegits i plorats toca passar. Inclús el passeig de la Rambla, l’endemà al matí del cruel atemptat, tornava a ser un riu obert al destí de la vida.