Una jornada particular

En passar per la pujada de la Mercè, en una de les darreres tardes tòrrides, la noia la va veure i es va inquietar: hi havia una dona jove, àrab, ajaguda en un banc. Al seu costat un nen d’uns nou anys, i una voluminosa maleta. Ella semblava trobar-se malament, i la noia per instint s’hi acostà. “No, res, només és un mareig; he vingut fins aquí per demanar ajuda a Càritas, però a les tardes tenen tancat.” Se li nota que està embarassada. “Sí, de sis mesos.” La noia, diligent, truca per telèfon a Càritas. No. No contesten. La dona àrab li diu que també han anat a La Sopa, però allà no la poden albergar, perquè no hi admeten menors. No és un lloc adequat per a menors. Sembla que es torna a marejar. La noia demana un vas d’aigua en un bar proper i l’hi porta. Li aconsella que descansi.

Al cap d’una estona la dona s’obre a explicar-se. És marroquina, no té gaires papers, el seu espòs se n’ha tornat al Marroc. Però ella, no, no, no vol tornar-hi. De cap manera. Ocupaven un pis a Salt, però quan hi han retornat ja hi havia a dins un home, que no els ha deixat entrar. Ara són al carrer. Trucada a la policia de Salt. Molt amables, però no tenen jurisdicció a Girona. No poden venir. Trucada a la policia de Girona. Molt amables, però essent de Salt la dona, no és pas cosa seva. No hi poden fer res. Ningú pensa en el menor. És una situació nova per a la noia.

La prudència aconsellaria no embolicar-se, però ella no cedeix. Deixa per un moment la dona i el nen, i se’n va cap a l’Ajuntament, que és força a prop. A la tarda, és tot tancat. Llavors la casualitat li fa trobar una altra noia coneguda i avesada en afers complicats. Li ho explica. S’hi interessa. A Girona encara passen aquestes coses. Casualment veuen passar un jove que és assistent social. El criden, parlen... i fan via cap on han deixat la dona, perquè l’assistent social li vol fer unes preguntes de manual. Conèixer millor el problema, abans d’actuar. Ara ja fan via tots plegats cap a l’alberg que hi ha al carrer de Ciutadans. El fill arrossega la grossa maleta. No ho fa de bona gana. No sol ser costum al seu país ajudar les dones. En arribar-hi, després que l’assistent ha parlat amb el recepcionista, els diuen que sí, que és possible, que tenen un lloc preparat per a emergències. Disposaran de dutxa i llits. Respiren. S’acomiaden. La dona marroquina, agraïda. L’assistent promet que l’endemà se’n cuidarà.

En sortir per la porta de l’alberg, topen amb l’allau de turistes que aquests dies inunden la ciutat. És una multitud en què sobresurten les noies joves, rosses, alegres, enriolades, portant robes molt breus. Els pares, a distància, també semblen feliços de rondar per Girona. És l’alegria de l’estiu. És tot un contrast humà!