L’últim aviador republicà

Aquesta setmana ha mort, centenari, l’últim pilot de la República. Es deia

Miguel Ángel Sanz Bocos, era madrileny, i durant la Guerra Civil va defensar Barcelona dels bombardejos feixistes. Sanz, com molts d’altres, va arriscar la vida una i altra vegada i va lluitar fins als últims dies de la guerra, intentant protegir la retirada dels milers de ciutadans que, en creuar la frontera, es van convertir primer en refugiats i, més tard, en exiliats.

La desaparició del vell pilot m’ha fet recordar quan, a finals dels anys vuitanta, vaig conèixer un grup d’aviadors i mecànics jubilats que s’havien proposat reconstruir, a escala real, un dels seus aparells dins d’un local de Santa Perpètua. Es tractava d’un Xato –Polikarpov I-15, en la denominació oficial soviètica– i ho van aconseguir en un parell d’anys, tot i l’escassa documentació disponible. Era gent que havia jugat amb la mort tantes vegades que explicaven qualsevol passatge de les seves vides, per dramàtic que fos, dins d’un embolcall de sentit de l’humor. Feien servir un cendrer que s’havien fet durant la guerra amb una peça metàl·lica d’un avió italià que havien tombat en una data llunyana. “Veus?”, em van dir, “a la base del cendrer hi posa Fiat i el número de sèrie. Aquest ja no va fer més mal.” I reien com ho devien fer aquell dia de la guerra, quan eren joves.

Aquella generació va ser excepcional. Per compromís, per entrega, per generositat, per dignitat, per haver sabut conservar totes les il·lusions malgrat la derrota. Ara que estem acomiadant els últims d’ells hem de tenir molt presents els seus valors, el país en què van creure i la societat que van defensar.

Aquells homes que es van reunir a Santa Perpètua no es van rendir mai, van reconstruir el Xato que havia defensat Barcelona i, cinquanta anys més tard, un 14 d’abril li van pintar a la cua la bandera dels que sempre van creure que la seva derrota podia ser llarga, però mai definitiva.