Full de ruta
“¡En castellano, coño!”
Res no es pot retreure a l’Ajuntament de Barcelona per l’acte d’ahir a la plaça Catalunya de Barcelona, d’homenatge a les víctimes dels atacs terroristes de fa un any. L’organització va ser impecable, amb un format senzill, auster i allunyat de qualsevol color polític. Els protagonistes havien de ser els familiars dels afectats, no pas les autoritats o les persones que van pujar a l’escenari. Molts catalans tenien motius per aprofitar l’avinentesa i manifestar la seva disconformitat amb moltes coses. Els responsables de la brillant gestió dels dies posteriors a l’atac són a la presó o represaliats, s’ha dictat el secret d’Estat sobre el que va passar aquells dies i es nega a esclarir la relació dels presumptes autors amb els serveis d’intel·ligència, la policia catalana encara no té accés als organismes internacionals de coordinació antiterrorista, etcètera, etcètera. Tanmateix, molts ciutadans van entendre que ahir era un dia per homenatjar les víctimes i res més. Per això van acceptar estoicament fins i tot la requisa de cartells que deien “pau, justícia i llibertat”. Per això van fer una marxa silenciosa sense caure en la provocació borbònica que convidava als xiulets i les escridassades. L’alcaldessa de Barcelona, amb bon criteri, havia declarat que “hi ha molts dies per cridar monarquia o república”, però no el dia d’ahir.
No tothom va entendre-ho. Els crits de “¡Viva el Rey!” i “¡Felipe, no estás solo!” van polititzar l’acte i van bandejar les víctimes i les seves famílies. “¡En castellano, coño!” van cridar alguns assistents a la Gemma Nierga, que va conduir l’acte amb sobrietat i elegància. Un acte a Catalunya per homenatjar les víctimes d’un atac terrorista, i els crits que es van sentir van ser lloes al rei o insults a la presentadora perquè feia servir la llengua del país. Tristor, desencís, vergonya. Senyals d’un divorci inevitable que no té retorn.