Paraules i poca cosa més...

La caiguda del govern Rajoy era desitjada, però sense tenir la més mínima esperança que amb el govern Sánchez les coses canviïn de rumb a Catalunya. Els seus antecedents i els del PSOE, amb relació a la seva implicació amb el 155 i contra la voluntat democràtica dels catalans, els situa en una posició gairebé mimètica a la de les altres forces unionistes. Tant és així que no només segueixen mantenint en presó preventiva els líders catalans (els Jordis ja superen els deu mesos), sinó que permeten que s’instrueixin noves causes amb relació als fets de l’1-O, i no només això, ja que cínicament enganyen la ciutadania, quan invoquen la Constitució per negar-nos un referèndum pactat o el dret a l’autodeterminació, quan en la Constitució de 1978 és reconeguda explícitament la Declaració Universal dels Drets Humans, drets que són d’obligat reconeixement per damunt la mateixa Constitució.

És incoherent que el president Sánchez faci una defensa aferrissada de Felip VI (obviant el seu discurs ofensiu contra els catalans del 3 d’octubre), atès que l’actual monarquia és il·legítima, per haver estat imposada pel dictador Franco, el qual amb el seu cop d’estat del 36 havia traït la Segona República, a la qual havia jurat fidelitat el 1926. Una traïció que va enderrocar la República i el seu govern legítim, i que va provocar l’inici de la Guerra Civil i els 40 anys de dictadura.

És inadmissible que, en la commemoració del primer atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, hi assistís farisaicament la màxima representació de l’Estat, quan el mateix Estat mantenia el suposat ideòleg de la cèl·lula gihadista, l’imam de Ripoll, com a confident de la policia espanyola. Sánchez ho va justificar argumentant que era per fer front comú contra el terrorisme; la realitat, però, és que Madrid ni tan sols va facilitar a la Generalitat i als Mossos la informació que els va proporcionar el Mossad israelià de l’imminent atac terrorista. D’això se’n diu hipocresia, que és l’únic que podem esperar dels poders polítics espanyols, i més quan en aquesta commemoració no hi van ser els que la van coordinar amb èxit (el conseller d’Interior, empresonat, i el cap dels Mossos, investigat per sedició).

S’equivoquen de nou el PSOE i el president Sánchez si creuen que el problema català se soluciona amb un nou estatut i amb un nou finançament. Això, avui ja no ens val. Els governs unionistes, a més de fer-nos moltes promeses i no complir-ne cap, han incitat –amb l’ajuda dels mitjans afins– la fòbia contra els catalans, afirmant que “volem trencar Espanya”. Justament l’independentisme català creix impulsat per aquestes polítiques i per l’odi que generen. Espanya ni ha canviat ni té intenció de fer-ho.